George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!

TURQUIA CENTRAL. UN PARADÍS.

14-18 d’abril

Ens em aixecat mandrosos. Després de tants dies a corre cuita, aquests dies de relax a la platja ens estan anat molt bé. Sense presa hem fet el matí, ens hem tornat a banyar a platja amb els altres turistes que hi ha, i ben dinat, quan el dia s’ha anat encapotant em decidit tocar el dos.

13 00 black sea sunrise

La idea principal es anar tirant cap a l’est, cap a la frontera amb Armènia, sense fer massa volta. Ara ja volem anar fent el viatge a poc a poc, però també es cert que sabem que els llocs on ens entretindrem més (per voluntat pròpia i per voluntat dels altres) serà al centre Àsia.

Sigui com sigui, sortim amb la caravana cap a la propera ciutat d’Akçakoca. No n’havíem sentit a parlar mai, i probablement oblidarem aquest nom amb el pas del temps…és el que te viatjar per lliure, que tot sovint sorgeixen noms a la teva ruta que es converteixen en objectius “importantíssims” i que amb el temps, ja ni els recordes….

Bé, ara l’objectiu és aquesta petita ciutat costanera. Volem comprar provisions així com anar a la farmàcia. En Roc ha tossit molt la nit passada, i com que ens coneixem i sabem que en un tres i no res fa bronquitis, volem anar a buscar un ventolin a la farmàcia….sembla que ens vam deixar el que teníem a Barcelona, i per sort, de moment no l’havíem necessitat.

Aquesta població, Akçakoca és una ciutat turística. Plena d’edificis d’apartaments i que sembla que viu els seus moments forts a l’estiu, amb l’arribada massiva de turisme, sobretot local.

No pensem trobar massa res d’interès, però tot i així, aparquem al centre, prop de la platja. La visita a la farmàcia és curiosa. La Laura es fa entendre i troba un ventolin. De pas també ens fem un suministre de complements de vitamines i coses així. La veritat, es que sembla una farmàcia qualsevol de Barcelona.

El supermercat és una mica més curiós. Hi ha una barreja de productes que ens agrada….molta cosa que reconeixem d’occident, però també molts altres productes diferents, la majoria, orientals. Els olors, el producte fresc, i el menjar preparat…tot això es diferent. Anem als bàsics: arròs, pasta, ous, llet, iogurts (bonissims)…i arrisquem amb alguna coseta, algunes llaunes de llegums ja cuinats, així com alguns dolços i, galetes i snacks locals.

Com que no fa massa bon dia, però tampoc arriba a ploure, passegem per la ciutat…i ens trobem de sobte, davant la immensa mesquita de la ciutat….una mena d’edifici futurista que ens deixa astorats, brutalisme islàmic en tota regla. Un temple en forma esfèrica amb dos minarets en forma de romboide. Sembla ben ve de la guerra de les galàxies. A més, els baixos, son botigues de menjar i roba….molt curiós tot plegat. Entrem a l’interior, i igualment és espectacular, amb tot de talls moderns futuristes, i amb el toc de les catifes i la fusta dels oratoris i les baranes, donen un toc que et descol·loca totalment.

Animats, decidim fer una excussió fins al castell que hi ha a l’extrem del poble, sobre un petit pujol al final de la platja. Bé, més que un castell és una torre en ruïnes. Però pujar allí en permet tindre vistes de la platja i la ciutat, i sobretot, de l’immens i calmat Mar Negre.

I així, sense massa res més especial, tornem xino-xano cap a la caravana. No és tard, així que conduïm fins als afores, prop de la platja de Halk i acampem. Ara està deserta, però de ben segur, a l’estiu ha d’estar a tope aquesta platja. Hi ha càmpings i tot de serveis a prop.

13 07 Halk Palji

El dimecres ens llevem aviat, el dia segueix sense acompanyar massa. Alguna gota s’escapa, i per tant, decidim que marxem de la platja, tot i que ens fa una mica de pena no poder aprofitar aquest paradís en el que estem pràcticament sols. Sigui com sigui, marxem i sobre la marxa la Laura proposa d’anar a visitar un parc natural al sud, on sembla que hi ha un gran salt d’aigua. Sense pensar-ho hi anem. Es tracta del salt d’aigua de Samandere (samandere şelalesi). Quin encert!

Es tracta, curiosament, del primer Parc Natural Registrat com a tal a Turquia. Un cop accedeixes al recinte, vas avançant entre grans arbres durant mig kilòmetre almenys, pujant i baixant escales. Fins que arribes als salts d’aigua, tres, monumentals, que van a petar a un canyó impressionant, que en diuen el “Cadı Kazanı” que vol dir quelcom així com l’olla de les bruixes. El soroll de l’aigua es brutal… i com et deixa xop també. Gaudim d’una estona impressionant. A més el recinte té zona de pícnic i està realment adequat per als visitants. Així que agafem menjar de l’autocaravana, i dinem tranquil·lament allí.

Juguem a la gespa, a la pilota i a saltar a la corda i ens relaxem. El Roc segueix tenint tos, i potser deixar que anés amb els mitjons molls no ha estat la millor idea…però bé, quan tornem a la caravana el canviem de dalt a baix. Tot i així, ara si té molta tos, i per precaució, decidim avançar només una mica fins a la propera ciutat gran, Bolu, als afores de la qual hi ha un bonic llac on parem a fer nit, al Golcuk Nature Park. I efectivament, la nit se’ns fa llarga, i el Roc ha de prendre ventolin varies vegades. Tot i així, no li puja la febre i es desperta eixerit però cansat. Passem una estona passejant al voltant del llac. És preciós. Juguem i passem el matí…el pla es veure si en Roc millora i podem seguir per la tarda quan faci la becaina, o si és millor parar més dies per aquí. Bolu és una ciutat gran i hi ha de tot. Hem trucat al “seguro” de viatge i ens han confirmat que hi ha centres hospitalaris on podem anar sense cap problema. Però per sort, sembla que de moment, no ens caldrà. Tot i que està cansat, no té febre i a més està animat. Així que per la tarda, ben dinat, marxem.

Mentre els nens dormen, fem via. I en un parell d´hores ens hem plantat a Bayramoren. Estem en un poble sense cap mena d’atractiu turístic, però semba ser que a prop hi ha un pont molt bonic que el Víctor s’ha entestat en visitar. El dia s’està posant lleig, El Roc es desperta aixafat, però fa estona que no té tos…de totes formes no estem ni a dues hores de Bolu encara. Pasejem pel poble i parem a fer un té, mentre els nens juguen a pilota pel carrer i van amunt i avall. La gent, com és natural ens mira, i algun pregunta. Els expliquem que fem mig en anglés, mig en francès, mig en català…son divertits, la gent. Els avis juguen al backgamon, a les dames i al remigio aquest amb fitxes…passem una estona agradable, abans de fer retirada a la caravana. Fa una mica de fred i no volem que el Roc empitjori.

13 13 Bayramonen

La nit és tranquil·la, i més en aquest poble on tot el soroll ve de la Mezquita i prou. En Roc passa molt bona nit, i tot i que no està al 100% i seguim amb el ventolin abans d’anar a dormir, ja se’l veu que respira bé.

Així, ja som a dijous, que sortim a fer una petita excursió. Caminant son tot just 20 minuts, una mica més amb els nens. La pau és absoluta. Camps i boscos fan el paisatge. I al final, el pont de Tarihi Bayramören Köprüsü. Un petit i estret pont de fusta preciós, que passa per sobre el riu Akçay. És realment fotogènic l’indret. A més, als voltants hi ha tot de roques que fan les delícies dels nens, que els encanta escalar.

Durant l’estona que estem allí, coneixem en Tadaaki. Un jove d’un poble proper, Ödemiş. És estudiant de veterinària a Ankara, la capital, però ara està de vacances al poble. Ens explica com li agrada el seu poble i el seu entorn. No li agrada gens la ciutat, i es per això que estudia veterinària, per poder ser el doctor dels animals de la zona. Amb ell passegem per la zona, no deixa de somriure i jugar amb els nens. Finalment el convidem a dinar a la caravana. Fem pasta i carn a la planxa. Per la tarda ens diu d’anar cap a casa seva a fer el té. Així que anem tots cinc dins la caravana cap a Ödemiş. En Tadaaki flipa de com tremola tot dins la carvana, però riu sense parar. En poca estona ens plantem al petit poble. Com és natural, ell va saludant tothom i els va dient quelcom semblant a “anem a fer el té amb aquesta gent a casa”. De cop, un veí l’atura, i acabem anant amb ell. En Tadaaki ens deixa allí i ens explica que va cap a casa seva a vestir-se de doctor, doncs ha d’anar a mirar una ovella del veí. I així comença la tarda, amb mig poble veient com rebia una ovella el nostre amic. Després fem el tè, i cada cop es va ajuntant més i més gent. La cosa es va animant, i ja comença a sonar una mica de música. En Arda, toca  unes quantes cançons pròpies, segons ens explica, amb la seva baglama, una mena de llaüt molt gran de tres cordes.

La tarda avança, i evidentment ens conviden a sopar. Les dones del poble (si, només les dones, ☹) ja fa estona que estan totes a dins la cuina. Sembla que fan un sopar comunitari. Els proposem de fer una truita de patates. Ells posen els ingredients i nosaltres la cuinem. Els nens juguen pel carrer, corren i en algun moment sembla que  fins i tot connecten amb els nens locals. El sopar és boníssim, i a la sobretaula, sorgeixen més músics. Es aviat encara. No son les vuit del vespre, encara hi ha llum del sol, que poc a poc es va ponent. Entrem dins la casa, doncs el fred comença a ser intens. Al saló de casa, seguim amb la música tradicional, ara ja són cinc els músics, amb un violí, un tambor i tres baglamas. Les cançons que toquen son com aquestes.

La sobretaula s’allarga. Ens diuen que ens quedem a casa a passar la nit, però preferim passar-la a la nostra casa amb rodes, que aparquem finalment a tocar de la casa. No és realment tard quan marxem a dormir, però pel ritme que portem, estem molt cansats, i els nens estan rebentats. Ha estat un dia rodó.

Divendres, dia 17, dormim fins més tard que de costum. Els nens no s’han despertat amb la crida de la mesquita, i així hem pogut allargar el son fins les nou del matí. La vida la poble, ja fa estona que ha començat. Ens conviden a cafè, té i pastes….i també volen que ens quedem a dinar, però amablement els diem que em de seguir viatge. No son quarts de onze que marxem. La despedida es calorosa, mig poble ens ve a dir adeu.

I ja fem via. La idea que tenim és arribar fins a les restes d’antigues civilitzacions de d’Hüyük i Hattussas, a unes quatre hores de camí cap al sud est. Abans però hem de fer parada, i escollim fer-ho al parc Natural de Bülbül Pınarı Mesire Alanı, un parc que separa dues provícies turques, i on sembla es pot passejar tranquil.lament entre grans pins. Hi arribem en un parell d’hores llargues, i la veritat és que la carretera, avui se’ns ha fet llarga. Estem tots cansat, molta corba. Molts paisatges monòtons. Tot això fa que decidim parar al Parc Nacional i tindre ben poca intenció de seguir camí. Ens relaxem, passegem entre els arbres gegants i les abundants fonts d’aigua. La tranquil.litat és absoluta i a més, ens torna a sorprendre lo ben cuidat i arreglat que està tot. Un luxe. Decidim de totes formes, que havent sopat anirem a fer el petit trajecte fins al l’area de l’altiplà  d’Ilgaz – Kırkpınar. I l’encertem, la nit, allí dalt, prop del gran estany a 1650m d’alçada, es fosca i prtant, ens permet veure moltes i moltes estrelles abans d’anar a dormir.

Dissabte ens donem el luxe d’esmorçar amb les vistes meravelloses del lloc….cel clar, llac d’aigua pura. No podem demanar més. Tot i així, fem via cap a Çatalhöyük.

13 29 altiplà Ilgaz Kırkpınar

El camí torna a ser llarg, i el paisatge, pel mig de turons i muntanyes es fa repetitiu. Abans del migdia, arribem a lloc.

Çatalhöyük, és el conjunt de restes d’un assentament del neolític, més ben conservat del mig orient. Es tremendo, consta de tot un poble que es creu que va arribar a tindre 10000 habitants, i un gran museu amb tot de restes trobades, entre les que destaca la Dona asseguda de Çatalhöyük. A les fotos us ensenyem com està ara mateix i com es pensa que va ser la ciutat.

Després fem cap al proper Alacahöyük, un altre jaciment, però aquest cop un conjunt impressionant de tombes de la civilització Hittita. L’entrada és impressionant, el conjunt també, amb pedres gegants que conformen un espai esplendorós tot i que data de l’any 2500 a.C.

Finalment, i havent fet un parell d’snacks pel camí, ens arribem al també proper jaciment de Hattussa, la que va ser la capital dels Hittitas. Aquí també al.lucinem: les restes de la ciutat son precioses, i hi ha una reconstrucció de les muralles que son impressionants. També descobrim una gran rampa de pedra en un dels extrems, que fa vertigen i la misteriosa gran pedra verda que es troba al bell mig de tot, i que es creu que era una mena d’objecte d’adoració per a la antiga civilització.

Finalment, ens regalem un soparet de kebabs i similars, al poble de Bogazkale, que es allí mateix. Ni ens hem plantejat anar al museu del poble, on estan totes les restes trobades al jaciment…

Demà, diumenge, no sabem que farem, però estem realment contents de com està anant tot plegat.

Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

10 12 jugant a cartes

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.