UNA SETMANA DE CONTRASTOS. FINAL DEL VIATGE

No cal dir que es fa extrany escriure ara(quant tot just fa tres setmanes que tornem a estar a casa) sobre com va ser l’ultima setmaneta del nostre gran viatge….Acabavem de visitar un lloc increïble, les catarates d’Iguazu, i després de passar l’única nit del nostre viatge en territori Brasileny, vam travessar el pont que separava Brazil i Paraguai. L’arribada a aquest pais, el Paraguai va ser bastant fàcil i caòtica, doncs en un autobus urbà pots arribar des de Foç d’iguazú fins a Ciudad del Este, però aquesta última es una ciutat totalment caòtica doncs es un lloc on els brasilenys van a fer compres barates, i el fet de que fos dia festiu al Brasil va fer que la frontera estigues literalment saturada de compradors Brasilenys aprofitant el dia lliure per comprar massivament a la banda Paraguaia, on tot és més barat….bé, vam fer nit a Ciudad del Este, una ciutat lletja i sense gens d’interès turístic, en un hotelet prou decent que més tard vam descobrir que era una casa de cites, d’aquelles on la gent pot entrar-hi en cotxe sense ser vist per ningú i on pot gaudir d’habitacions amb yacuzzi a preus económics….nosaltres vam descansar si més no….i d’allí vam començar una ruta si més no diferent pel sud del pais.
Paraguai és un pais curiós. Per què? Doncs resulta que és un pais humil, on la gent parla el castellà però sobretot el guaraní, un idioma divertidíssim. L’entoació és la mateixa de la que tenim nosaltres quant anem borratxos, un pais on s’hi han instal.lat al llarg de les últimes décades comunitats japoneses, polaques, xeques, alemanyes….comunitats estables que es barrejen amb la comunitat local fent que hi hagi tot de gent rossa parlant guaraní amunt i avall, una societat molt rural i molt acollidora, com a mínim amb nosaltres…en la nostra ruta va recórrer tres missions jesuítiques del segle XVII, missions que en la seva época es van estendre al llarg de territoris que ara es divideixen entre Brasil, Argentina i Paraguai. No sabem com son les ruïnes de les missions en els altres països, però creiem que estan molt més explotades turíticament. Nosaltres, després de visitar les de Trinidad, Jesús, San Cosme i Damián i les poblacions corresponents a més de Pilar i Encarnación, vam quedar encantats amb un desenvolopament del turisme que ens va semblar tranquil i molt digne. Sembla que tot just comencen a desenvolupar aquesta ruta turística, i ho fan fent passejades nocturnes per les antigues esglésies, amb una il.luminació la mar de bonica i unes explicacions d’alló més agradables, i fins i tot a San Cosme, on un del jesuites va desenvolupar els coneixements d’astronomia com mai s’havia fet a sudamèrica en les seves époques han pres el testimoni i ara han desenvolupat un planetari molt rudimentari i un mini observatori i el que és més important, han format a gent local per tal de donar les explicacions i fer-ho funcionar tot plegat d’una forma molt més que correcte, sempre dins de l’humiltat dels mètodes de que disposen. Va ser a sant Cosme on a través del seu telescopi de 300 augments, vam poder observar Jupiter i els seus anells, i ens va encantar…a més de poder observar tot aquell mantell d’estrelles que poblen el cel de l’hemisferi sud de la terra, que mai no m’he parat a contar, però que sembla molt més poblat del que mai no he podet veure aquí al nord, però es clar, segurament mai no he anat a observar el cel en algun lloc adecuat per ferho….
Parlant de cosetes curioses….doncs bé, a Paraguai vam retrobarnos amb els autobusos rudimentaris i les chatarres amb rodes. La veritat és que ho trobavem a faltar tant per lo divertit de viatjar així com pel preu molt més barat del transport en comparació de la veïna Argentina….un dia per anar fins a les ruines de Jesus, vam haver de pendre un taxi compartit, i ves per on que allí a la parada hi havia un jove tot borratxo fotent-nos el rollo, el tio gairebé ni s’aguantava i costava molt entendre’l…però el fet es que un cop dins del taxi, una cafetera on anavem set persones, el conductor va començar a criticar al borratxo tot dient grans coses com “és que no se puede ir tant borratxo, yo tambien voy borracho però como soy chofer he parado de beber hace una hora” o “como conduzco borracho hago las rutas rurales porque en la ciudad te paran i te ponen sanciones…”. En el moment flipavem, i despres no podiem deixanr de riure….el fet d’anar sense guia ni mapes pel pais ens va fer anar totalment a cegues en el fet d’allotjament i tot això, però realment vam trobar petits hostal a tot arreu, i fins i tot a San Cosme vam dormir a casa d’una família molt acollidora que ens va obrir les portes de casa seva just davant de les ruïnes jesuitiques….

La bomba va arribar el dia que ens disposavem a atravessar la frontera de nou cap a Argentina. Des de el poble de Pilar, vam pendre una barca de fusta per atravessar el riu Paraguai, fins aquí cap problema. Ara, a l’altra banda, ja a l’Argentina, ens vam trobar una caseta de fusta cutre que feia les funcions d’aduana, ens van sellar i ens van advertir que degut al mal estat del camí no arribaven els autobusos, així que ens recollirien uns 4×4 i ens portarien fins a la carretera principal a uns quaranta quilometres més enllà. I efectivament van arribar dos 4×4 on ens van carregar com a bésties a la zona de càrrega del darrera, ens van cobrar vint pesos, un autentic robo, i ens van torturar durant mitja hora o més per aquells camins de merda….definitivament tornavem a Argentina, el primer mon, on t’adverteixen que Paraguai és un pais perillos i tercer mundista, però on son incapaços d’asfaltar la carrtera fins la frontera que fa vint anys va inaugurar el gran lladre de la nació, el president Menem….definitivament Argentina és un pais on socialment no funciona res, però on per sort hi ha molta gent bona i grans llocs a visitar….
Vam arribar a Resistència, la primera població important de l’Argentina després de la frontera i de camí a Salta, el nostre següent objectiu, la zona on tothom coincidia que es trobava la gent més acollidora i alguns dels paratges més bonics de l’Argentina….Resistència no ens va fer el pés, i menys encara quant ens vam enterar de les males notícies que ens arribaven des de casa. Tot i així vam fer nit a dins d’un bus camí cap a Salta, i va ser allí, on després d’un dia de reflexió, vam decidir que no hi havia més solució que tornar cap a casa…davant quedaven Salta, Jujuy, el tren de las nubes, Bolivia, el altiplano andino, el salar d’Uyuni, Sucre, Potosí, la Paz, el Llac Titcaca, Copacabana, el Peru,el Machu Picchu, Pisco, Lima, i després, un vol a Nova York, quatre dies a la ciutat dels gratacels i el retorn cap a casa a finals de juliol….si, ja teniem els bitllets de tornada, però bé, tots aquets llocs seguiran allí l’any que ve o l’altre, ara el nostre lloc era a Barcelona, i aquí estem, amb la familia, amb la tieta Lolita cada dia, i preguntant-nos cada dia, amb un sonriure a la cara: que cony faig jo aquí?….352 dies de viatge són molts com per no preguntar-se com canviarem les nostres vides d’ara en endavant.
Petons a tots. Petons a totes