GUANYAR-LI UN DIA A LA VIDA

L’Escrit potser el publiquem una mica tard però ens va apassionar tant el fet, que no el volíem deixar d’esmentar al nostre diari de viatge.
Si ens remontem al 19 de març, el dia que vam volar de Nova Zelanda a Argentina, podem dir que sense dubte, aquell va ser el dia més llarg de les nostres vides. Vam sortir d’Auckland el 19 de març a les 19:30 de la tarda i després de passar 11 o 12 hores d’avió, amb sopar, esmorçar i dormida inclosa, vam arribar a Buenos Aires el mateix 19 de març a les 15:30 de la tarda!!! Vam fer un viatge en l’espai o també vam fer un viatge en el temps??
Resulta que vam creuar el meridià 180º, la linia imaginaria corresponent al canvi de data, ideada pel senyor Sandford Fleming el 1879 i en la qual es va inspirar Julio Verne per escriure la seva famosa novel.la La volta al món en vuitanta dies.
Lògicament l’ elecció del meridià es basa en que no afecti directament a cap area molt poblada del planeta. Però al viatjar per la zona és molt curiós que just al moment en que creues el meridià, retrocedeixes 24h en el temps !!
Suposo que a la gent que fa el viatge sovint, com als pilots d’avió o a les hostesses ni els sorprèn, però a nosaltres, no només ens va agafar de sorpresa sinó que havíem quedat amb l’Alba que arribaríem un dia després!! Jajaja Ja us podeu imaginar. Per sort no ens havia de venir a buscar ni res, ja ens havia donat l’adreça i vam agafar un bus fins a casa seva però al trucar a la porta ningú contestava. Després d’insistir una mica, ens va sentir, pobre…estava fent la migdiada tant tranquil.la perquè ens esperava l’endemà!

EL CURIOS CAS DE L’HOME TRIPITIT

Si nois, potser tocaria parlar de que ja som a sudamèrica i de tot el que això comporta: mil novetats, facilitats en l’idioma, retrobament amb amigues de tota la vida, però ves per on, que d’això ja en parlarem més endevant, d’aquí uns dies, quant hi hagi molt a explicar, tot just fa 6 dies que varem aterrar a Buenos Aires.

Avui m’agradaria explicar-vos una de les moltes anècdotes que dia a dia ens succeeixen i que potser haurien de tenir més presència al blog, però es clar, ja es prou difícil explicar el viatge, que si ens posem a explicar anècdotes estariem tot el dia a l’ordinador. L’història va així:

Resulta que tot buscant un autobus per arribar a el Mar d’Aral,a Uzbekistan,  ara ja fa set mesos (com passa el temps!), a la ciutat de Nukus vam parar-nos a parlar amb un jove rodamon alemany que s’havia allotjat al mateix hotel-fantasma que nosaltres (un gratacels del qual tan sols dues de les plantes encara eren utilitzades com a hotel, les altres, així com la recepció, estaven abandonades, un lloc ben tètric, us ho aseguro….). Bé, vam xerrar una bona estona i ens vam despedir, doncs ell anava en direcció contrària.

Van passar els mesos, vam continuar el viatge i vam atravesar uns quants països més, i així, ara fa tres mesos tot sortint de l’hostal on ens allotjàvem a Phon Pen, capital de Cambotja, ens vam quedar mirant un noi de cara familiar que hi havia a la recepció…ja podeu imaginar-vos qui era, oi? Doncs si, resulta que era el mateix noi alemany, que tot fent una ruta totalment diferent a la nostra (crec que ell havia atravessat Xina) havia anat a parar al mateix lloc on ens estàvem nosaltres….val a dir que el noi no es va mostrar gens sorprès, de fet va semblar que li donava absolutament igual la coincidència i desprès d’intercanviar breument les experiències de viatge vam fer cada un per la seva banda….

I així vam seguir, i poc a poc vam travessar Vietnam, Laos, Thailàndia i Malasia fins volar cap a Melbourne, on desprès de cinc dies molt agradables, ja a l’aeroport, a punt de pujar a l’avió vaig anar a fer un riu, i a que no podeu endevinar a qui vaig veure sortint del bany? Si, un altre cop l’intrèpit alemany es tornava a creuar en el nostre viatge! I no tan sols això, doncs, despres de comentar-li la coincidència a la Laura, ja dins l’avió, sabeu qui va ser l’últim en pujar a bord del mateix? Si, l’alemany. No ens ho podiem creure, però tot i així aquest cop no vam gosar saludar-lo, recordant el poc interés en la coincidència que havia mostrat a Cambotja i que en creuar les mirades semblava esquivar-les o no reconeixer-nos….però sigui com sigui, em sembla incrïble haver-nos trobat amb la mateixa persona en tres punts tant distants del planeta. Ens ha passat amb altres viatgers, com en Chris, l’anglès amb qui vam viatjar a Uzbekistan i que vam retrobar a Xina, o amb en Peter, el suís que també vam trobar a Xina i retrobar a Cambotja (curiós també!), o amb un japonés a Bangkok i Phon Pen….i es que sembla que el món es molt gran però tot i així, prou petit com per permetre aquestes coincidències….una abraçada des de Buenos Aires, ciutat de tango, grans avingudes, gent agradable i un dia a dia que ens recorda molt, moltíssim a la Barcelona dels vuitantes.

Ultims dies a kiwiland

Bé, després de decidir que pujavem cap a Auckland amb furgoneta, se’ns han passat els dies volant. En un parell de dies creuavem la illa sud, passant de nou per la costa est i la regió de Malborough , amb els tastets de vins i de xocolata corresponents. Ferry cap a Wellington, on vam poder viure una mica la festa del dissabte a la capital. Sortint de la capital, vam decidir passar pel Mt Taranaki ( el mont fuji de la pelicula “últim samurai” protagonitzada per Tom Cruise ), a la costa oest. Allí, vam trobar uns xicots molt divertits els quals no ens va quedar clar si estaven de broma o realment anaven a tirar les cendres d’un amic seu a peus de la muntanya… i després vam seguir cap al nord per la forgotten road. És una carretera molt maca però que tardes ni mes ni menys que quatre hores per fer uns 160 km. Al mig del trajecte no hi ha gasolineres i el més curiós, hi ha un poblet (bar i poca cosa més), Whangamomona, que és una republica independent i fins i tot et segellen el passaport si ho demanes !!!!

Abans d’arribar a Auckland, vam fer una parada tècnica a Hobbiton, ja ho haviem passat a l’anada i al tornar-ho ha passar, va ser irresistible d’aturar-nos-hi. De tots els decorats de la pel.lícula tan sols aquest, i només en part queda en peu. Etots van haver de ser destruïts per contracte….però aquí encara queda , dins dels terrenys d’una granja, uns quants (17 dels 37) forats hobbits que apareixen a la pel.lícula….es molt xul.lu, tot i estar mig destruït. Però a més de la visita, ves tu per on que vam conèixer una primícia: estan construïnt ja nous forats i decorats allí mateix, per començar a rodar en cosa d’un any (mes o menys) la pel.licula del Hobbit! A part, vam conèixer algunes anècdotes i secrets del rodatje de la peli del Senyor dels Anells….total, que molt xul.la la visita, si, si. I des de Hobbiton cap al nord!!!!
Així que a mitja tarda ja ens plantavem a Auckland! Vam anar a veure els nostres ambaixadors dels primers dies a NZ, la Mili i el Gonzalo i després ens vam trobar amb la Mireia i la Maria, que visitaven NZ per vacances despres de passar per Hong Kong i Australia!!! Amb elles hem passat tres dies sencers a la city, intentant vendre la Rossi ,una feina dura tant emocionalment com fisicament (diguessim que ara és més bon moment per comprar que per vendre), voltant per la ciutat,sobretot donant voltes amb autobús (moltes voltes), anat a veure dansa ,descobrint una mica més els racons, bars i restaurants, festejant St Patrici (patró d’Irlanda ), vam coincidir amb la regata de vela de la Lui Vuiton i fins i tot fent una visiteta a Ramgitoto, una illa volcànica que es va formar fa 600 anys, just després de la ultima erupció del volcan que la soté, que va servir com a magatzem d’armanent durant la segona guerra mundial i que ara és una reserva natural .
Han sigut uns dies intensos, amb moltes emocions de retrobar amics de tota la viada i de deixar-ne altres més nous .La veritat és que aquests dies tenim els sentiments una mica dividits. Per una part, ens fa una mica de pena deixar aquest país on hem gaudit tant. Un lloc paisatgísticament espectacular, amb gent molt agradable, fàcil i on sembla que es viu molt bé però per altra banda tenim unes ganes boges d’arribar a sud amèrica, concretament a Argentina i a Buenos Aires. Allà ens esperen amics i després de tants mesos voltant, serà com estar més a prop de casa, parlar un mateix idioma i tenir una manera de fer més propera. Bé, ja us anirem explicant. Molts petons a tots!!!

LA CREU DEL SUD

Si no recordo malament haviem explicat les nostres aventures fins a l’arribada als grans glaciars, i d’això ja en fa deu dies com a mínim…ara ja us escribim des de el ferry el mateix que ens va portar de l’illa nord cap al sud, però ara creuant l’estret de Cook en direcció oposada. Aquets dies han continuat sent un no parar. No parar de fer quilòmetres (tot son petites-grans distàncies a l’illa sud) per petites carreteres (no hi ha carreteres de més de dos carrils, un per banda aquí) travessant paratges i paisatges de película. Durant aquets dies també hem après més de cotxes vells, de mecànica bàsica, i tot cuidant de la Rossi, donant-li una mica d’aigua, oli i oli de canvi (te canvi automàtic!!) ella no ens ha donat cap problema tot i fer llargues tirades….i bé, així es com des de els Glaciars vam continuar baixant per la costa oest, tot seguint la carretera de la costa, la única que hi ha entre els Alps neozelandesos i el mar de Tasmania. Entre els glaciars i Queenstown vam fer nit prop del pas de Haast, el pas més baix per travessar els Alps, i per allí, fent caminades de cinc minuts des de la carretera vam descobrir uns quants salts d’aigua maravellosos, dels més bonics que mai no he vist, potser no per l’alçada si no pels paratges on es trobaven, entre boscos humits enmig d’altes muntanyes.
Vam arribar a Queenstown tot esperant una ciutat petita de muntanya, i ves per on la decepció de trobar-nos un lloc totalment monopolitzat en el turisme dels esports de risc. És precisament allí on us heu de dirigir tots aquells que volgueu practicar qualsevol cosa acabada en “-ing” des de el canyoning, al kayaking, pasant pel puenting i tot això…però nosaltres no ho vam fer, més aviat vam fer un passingde llarguing i vam seguir cap al sud, cap a la terra dels fiords neozelandesos…allí si que ens vam maravellar tot visitant el Milford Sound, el fiord més accesible de tots, on hi arribes després de conduir prop de tres hores des de la població més propera, Te Anau. Vam contractar un dels creuers turístics (sembla que és la única manera de visitar-ho, si no vols fer kayak…) i vam gaudir d’aquell troç de mar encabit entre grans parets verticals que de tant en tant deixaven caure grans salts d’aigua des de alçades vertiginoses de més de cent cinquanta metres. El vaixell fins i tot es va posar sota d’un d’aquets salts d’aigua…realment va ser increïble, i el dia solejat que ens va acompanyar, va fer que tot plegat fos preciós…els que hagueu estat a algun fiord estareu d’acord amb mi que no es pot descriure amb paraules tots aquells paisatjes gegantins i preciosos, i potser ni amb les fotos us en podrem donar testimoni, així que suposo que buscant al google alguna foto aerea de la zona un es podrà fer una idea, o si no l’única opció que se m’acudeix es visitar-ho…jeje. I bé, des de aquí un pas més cap al sud i vam arribar a fer nit a Bluff, la població més austral de l’illa sud, un petit poble pesquer (on recullen unes ostres de renom a tot al pais!) on vam compartir unes cervesses amb el jovent local tot sentint una mica de música en directe al pub…des de aquest punt ja només quedava una via: retorn cap el nord…

i així, vam fert via cap a Dunedin, tot travesant els Catlins, una regió de costa trencada pels penyasegats molt maca. És en els Catlins on es troba realment el punt més austral de la illa sud, l’Slope Point, i evidentment fins allí ens vam arribar. I d’allí vam reseguir la petita carretera de la costa fins a Dunedin, tot parant en certs punts per gaudir de les vistes, de la violencia de mar i de la vida salvatge…vam tornar a veure foques, i també vam tenir sort de veure un pingui groc, molt difícils de veure! i alguns dofins des de la llunyania del far del Nugget point.
Ja a Dunedin, ciutat fundada per emigrants escocesos (van anar a trobar un lloc de clima similar a casa seva a l’altra punta del món aquets tios…) i amb clares mostres d’això en la seva arquitectura, edificis de pedra d’estil gòtic mitjeval, (suposem que per fer-se sentir com a casa)de no més de 125 anys d’antiguitat.( doncs així de curta es la història de la colonització d’aquest racò de mon…) Despres de passejar la ciutat (les ciutats aquí les fas en un parell d’hores totes….torno a dir que poca història tenen….) vam anar a la península d’Otago, on per la nit els pinguins blaus solen sortir a fer no se que (reproduir-se, cuidar les cries???), però el fet es que si, si tens sort i la llum de la lluna t’ho permet, pots veure com aquets petits animals de no mes de trenta o quaranta centímetres pasen pel teu costat….nosaltres no vam tindre gaire sort però be, si que en vam veure cinc o sis. Son tant graciosos els pinguins!
I apa, sense temps per pensa-ho massa, cap al nord, camí de Cristchurch on teniem intenció de vendre la Rossi si algú oferia bon preu…pel camí però vam fer via cap a l’interior, no voliem deixar de visitar el que es muntanya més alta del pais, el Mount Cook. Avans però vam visitar a la costa els Moreaki Boulders, unes boles inmenses de lava que es troven a la platja i que son, si més no curioses de veure. I si, d’aquí, tot travessant el condad McKenzie vam arribar al mont Cook, on fent una petita excusió de no més de dues hores, arrives al llac que s’ha format (fa trenta anys, pel calentament global diuen) al final d’un dels glaciars als peus de la Muntanya….vam tornar a gaudir d’un dia magnífic, i a més vam acampar a un lloc amb unes vistes maravelloses de la Muntanya, així que vam anar a dormir i vam despertar amb unes vistes maravelloses, de veritat.
A Cristchurch, la ciutat més important de l’illa sud, vam arribar-hi, i vam comprovar que els preus de les furgonetes eren molt més baixos que a Auckland i que a més al ser final de temporada alta, costava molt vendre i cap dels dos teniem moltes ganes d’abandonar a la Rossi, així que no ens va costar gens decidir-nos a fer via cap al nord un altre cop, tornant a passar per Kaikoura i Blenheim (on vam tornar a parar a fer uns vins i unes cerveses, doncs ja us vam explicar que és zona de vinyes!) i vam arribar fins a Picton, on ara fa una horeta hem agafat el ferry que d’aquí un parell d’horetes ens ha de deixar de nou a Wellington….una abraçada i fins aviat! Pels qui no ho sabeu, el dia 19 ja volem de nou, i aquest cop cap a sud amèrica…però procurarem escriure abans per explicar-vos els ultims dies a les antípodes on esperem trobar-nos amb unes amigues de Barcelona….ay! Petons a tots!

PD: Per cert, impagables han estat les postes de sol i el fet de poder aparcar i dormir al mig del no res tot veient com per la nit apareixia la constelació de la “Southern Cros”, la creu del sud…

Aotearoa ( larga nube blanca)

Aotearoa és com anomenen Nova Zelanda els Maoris. Diu la llegenda o la historia,que quan els primers Maories van apropar-se a les costes de NZ el primer que van dir va ser això.I és lògic, per tota la costa oest es veu un gran núvol blanc aturat pel les muntanyes dels Alps,que queden a pocs quilometres de la costa.
Nosaltres ja fa dies que voltem per la illa sud i realment, és increÏble! Des de Picton i els Malbourough sounds (Nord) fins al fox glacier (Oest), on hem estat avui, no parem de veure escenaris fascinants.
A la regió de Marlborough presumeixen de fer el millor Sauvignon blanc del món i com no, ens vam aturar a comprovar-ho. Com ja vam aprendre a Melbourne, aqui pares davant del seller i et donen un tastet dels seus vins.Per la zona n’hi ha moltíssims i també una fàbrica de xocolates que s’ha afegit a això dels tasts i t’ofereix a degustar una de les delicies de la comarca. Vam seguir baixant una mica per la costa est fins a Kaikoura a veure colonies de foques. Tota la costa sud n’està plena però especialment aqui n’hi ha moltes i fàcils de veure amb una caminadeta de un parell d’hores i si fas un vol en helicopter, també pots arribar a veure balenes. Tornant cap al nord però ara cap a la costa oest, hi ha l’Abel Tasman, el parc nacional de la costa amb unes platges guapíssimes, i unes caminades que van des de unes horetes fins a quatre dies. A Nelson, la ciutat més gran de la zona, hem estat a un “farmers market” ,on se suposa que els grangers venen a vendre els seus productes directament, però ara ja s’ha convertit en una mena de mercat on tothom ven el que pot! Fins i tot vam trobar un argenti que fa més de 9 anys que volta pel món amb un cotxe de principis de segle amb la seva dona i ara ja quatre criatures!!! I vam enganxar el dia que feien la “baixada de carretons” però tranquils, res a veure amb la de St Hilari. També vam estar als Nelson lakes NP i ens vam trobar una competició de llanxes rotllo formula 1 lago! Els llacs d’aquí són d’aigües tant clares que veus el fons,i segons sembla hi ha uns peixos que viuen més noranta anys.

Tota la costa oest va ser una zona minera molt important. A finals del segle XIX els Europeus venien cap aquí per treballar a les mines i per trobar or i es van formar nuclis de població força importants, sobretot comparats amb el que queda ara. És al.lucinant passar per pobles que anys enrera eren ciutats i que et transporten en el temps.
Segurament el que més ens ha sorprès, els dos glaciars més famosos de la costa oest : el Franz Jossef i el Fox. Al primer vam anar-hi pel nostre compte, només fins al peu però la caminada és molt impactant. Primer es creua un bosc frondós (com tots els d’aquí) i tot d’una, tens el glaciar davant, llavors has de travessar tota una plana, que abans era un llac i abans encara part del glaciar, fins arribar al punt permès que són 60 metres de la llengua del glaciar. Realment és fantàstic! Al segon, el Fox glaciar, hi hem pogut caminar per sobre. Aquest cop amb guia i amb un grup de gent, potser menys íntim però la sensació d’estar tot envoltat de gel, s’ho val.
La veritat és que és una part del viatge molt diferent. Amb la Rossi (ja som tres)tenim més independència però també algun mal de cap més. Sempre hi ha el neguit de si la vendrem bé, de si val la pena fer cap aqui o cap allà, de si això de si allò.Però bé,estar clar que si vols veure el país de veritat la manera és amb el teu propi vehicle.
De Nova Zelanda i dels Kiwis(neozelandesos) en general, ens sorprèn molt lo cuidat que ho tenen tot, tants parcs naturals i tot impecable, les facilitats pels turistes (lavabos publics a tot arreu, dutxes, informació …) i en general, lo pacifics que són en tot. Avui ens explicava un noi que ni la policia porta armes, que si passa algo les van a buscar a la comisaria. Les carreteres són en si mateixes llocs d’interès i és que conduir per aquí és tot un luxe i un plaer. Realment és una societat agradable, molt oberts i amables. Els nuclis urbans són petits i tranquils, no hi ha edificis alts enlloc (tret d’Auckland). Mireu si hi ha poca gent quea les carreteres nacionals, els ponts són d’un sol carril i a vegades compartits amb el tren i tot. Tothom va amb cotxe a tot arreu i als kiwis,els encanten els esports de risc. Ho hem comprovat amb els nostres propis ulls, si hi ha un pont i aigua a sota, es igual l’alçada…ells s’hi tiren!!!
Be, seguirem cap al sud a descobrir més d’aquest país encantador!