Canvi de plans

A vegades les coses no passen com un espera o més ben dit, a vegades passen coses quan un no s’ho espera. Nois, tornem a ser on erem fa ara once mesos i mig….si, a Barcelona. Ho expliquem amb l’alegria pròpia del qui ha passat molt de temps lluny dels seus i retorna però també amb tristor, doncs evidentment no era part del nostre pla tornar tant “aviat”. Serà un aterratge forçat, ja ho sabem però durant tot aquest temps hem fet el que teníem ganes de fer així que, ara no serem menys….ara us posarem al corrent del que ha succeit aquestes ultimes hores en les nostres vides. Resulta que vam màrxar deixant molta gent que ens estimem a casa, i en especial vam deixar un total de tres iaies que gairebé sumaven trescents anys totes plegades. Hi havia molts números de que alguna d’elles marxes sense avisar i així ha sigut. La iaia Conxita se n’ha anat, ja portava molt de temps malament, diguessim que ha passat l’hivern entrant i sortint de l’hospital i tres quarts del mateix la tieta Lolita.  Ja se n’ha escapat una i no volem deixar-ne escapar una altra sense estar-hi presents. . Ho hem rumiat un parell de dies i encara que ens ha estat difícil, molt difícil decidir-ho, hem vist que no ens era posible continuar viatjant i passar-nos dies incomunicats per Bolivia sabent com estaven les coses a casa. Així que despedint-nos d’Argentina des d’un lloc preciós, Salta i amb moltes ganes de tornar per conèixer més el nord posem punt i final al viatge, tornem a casa per estar amb els nostres, amb sentiment contradictoris però molt contents de tornar-nos a retorbar amb tots i contents  d’haver viscut més d’once mesos genials rodant i rodant i rodant, com uns autèntics rodamons.

Val a dir que Salta és un lloc molt agradable, de fet en diuen Salta la linda, i tenen tota la raó del món. La gent és molt honrada i com ens explicava avui el taxista que ens ha portat a l’aeroport, no tenen malícia amb ningú i no veuen al turista com una presa fàcil com sol passar. Hem recorregut els carrers  de Salta amunt i avall en el nostre ultim dia de viatge, admirant les grans esglésies i places i esperem poder-hi tornar un dia i continuar el que ens ha quedat pendent.

Molts petons a tots, gràcies per haver-nos ajudat a estar tant a prop de casa cada cop que ens conectàvem. Ens veiem aviat amb els que ens coneixem i amb els qui no, doncs tan de bó ens poguèssim trobar i parlar, però si no es així, gràcies per seguirnos en aquest que, de moment, ha estat el més gran i bonic projecte que hem dut en la nostra vida……petons petons i més petons!

Farem un últim post per explicar la nostra última setmana de viatge (vam conèixer una mica de Paraguai) i per explicar com és un retorn després de tant de temps.

Anuncis

CREUANT FRONTERES

Si, sense gairebé ni adonar-nos, vam estar sis dies a Còrdova, i es que poder estar a una casa i compartir el dia a dia amb algú com el Sergio va estar genial i ens va anar la mar de bé per prendre aire nou de cara a la nostra pujada cap al nord d’aquest continent tant gran….la setmana la varem dedicar a menjar molt bé (en Sergio és un gran cuiner),  fer vida reposada, dormir moooooolt, i visitar més aviat poc. La ciutat de Córdova no dona molt de joc.El dia que vàrem arribar era el 25 de Maig, dia de la independència a l’Argentina, i aquest any precisament celebràven el 200 aniversari (o Bicentenario), i com a resultat, hi havia desfilades, concerts i tota mena d’actes.Això  va comportar que triguèssim més de tres hores en poder agafar el bus que arribava a casa el nostre amic, a les afores de la ciutat, però per altra banda va permetre’ns gaudir d’un concert rock al centre de la ciutat aquell mateix vespre.

En els dies posteriors, el més interesant de la ciutat  va ser, potser el centre històric, i per sobre de tot el museu-comisaria de la D2. Resulta que durant la recent dictadura es van escampar per tot el pais centres de detenció il.legal, on es torturava i assesinava . Una volteta per aquest centre de detenció, al vell mig de la ciutat, feia posar els pels de punta, i escoltar algun dels tristos protagonistes que per allí caminaven i explicaven la seva experiència, doncs feia bastanta angoixa. De la resta, poc més, carrers comercials, alguna esglèsia maca (destacable la dels caputxins, que tot i semblar antiga, no té més de 25 anys),una antiga presó reconvertida en centre cultural i algun que altre palauet i centre d’exposicions.

Un dia en Sergio ens va portar a voltar per la sierra, però la veritat és que el dia no va acompanyar massa…però com a mínim vam poder gaudir d’un bon dinar a casa uns amics que viuen per allí.

Després, relax, una nit al local d’assaig d’un dels grups del Sergio ( Versus Banda), i per posar la cirereta, concert la nit de dissabte. En Sergio i la seva altra banda( Rush&roll) van tocar amb en Juanse, una mena de super estrella del rock a Argentina, una mescla de Los Rebeldes i Mick Jagger…i clar, ens van colar al “back stage” i fins i tot vam poder parlar breument amb el Juanse (lider del grup Ratones Paranoicos)…el concert va estar genial, i la festeta de després, relaxada però ben bona.

Per acabar, el diumenge vam anar a menjar un locro (menjar tradicional dels dies de festa)a casa els pares del Sergio, una gent encantadora, i bé, dilluns ja vam fer via cap al nord, l’extrem nord est del país, a Puerto Iguazu. Després de 22 hores de bus hi arribàvem, i el mateix dia en donàvem el luxe, desprès de buscar allotjament, de visitar el costat argentí de les catarates (el riu separa Argentina de Brasil, així doncs les catarates estàn “dividides entre els dos països). No se si vam ser afortunats o no, però nosaltres ens hi vam sentir. Vam veure les catarates en temporada baixa, un dia esplèndid i amb una quantitat d’aigua impresionant, de fet, part del parc estava tancat per la gran quantitat d’aigua que baixava. Les catarates són increïbles, gairebé es podria dir que indescriptibles, doncs per nosaltres que solem al.lucinar amb un salt d’aigua normalet, veure aquelles cortines d’aigua que s’extenen durant més d’un quilòmetre, dos potser, és quelcom inimaginable fins que no hi estàs present. Era tanta l’aigua que baixava, que en algun dels miradors de la visita, la cascada et queia gairebé sobre el cap, i és clar, sorties ben remullat…no podeiem parar de al.lucinar i fer fotos, milers de fotos..

 El lloc més béstia de les catarates és potser la “Garganta del Diablo” que pertany al costat Brasilé però es veu des de l’Argentí. En aquella gorja, l’aigua cau amb tanta violència que part d’ella rebota cap amunt formant un núbol que dobla l’alçada de la pròpia cascada….increïble…i el soroll i la força de tot plegat et fa sentir tant i tant petit…com veieu vam gaudir al màxim de la visita de gairebé sis horetes al Parc Nacional.

Allí mateix a Puerto Iguazú vam visitar la segona i segurament altre atracció que ofereix la població, i que no es altre que el “Hito de las Tres Fronteras”…resulta que allí es troben dos rius, el Iguazú i el Paranà, i en aquella confluència es tròben les fronteres de tres països, Argentina, Brasil i Paraguai. És un lloc curiòs doncs observant des de aquell punt t’adones que absurd és tot plegat, que si et dona per nèixer a una banda o altra del riu et marcarà la resta de la teva vida i et farà més fàcil viatjar aquí o allí, aconsegui papers, parlar un idioma o un altre….i tot això, en una misèria de metres quadrats….l’absurd de tenir tres aeroports internacionals separats menys de cinquanta quilòmetres l’un de l’altre, l’absurd de que Argentina i Brasil es van posar d’acord per repartir-se aquell troç de territori que pertanyia a Paraguai, i que Uruguai els va ajudar i com que no va obtindre res a canvi (Uruguai és lluny d’aquí), van posar el nom d’una part del parc Nacional com a P.N.Uruguai….i en aquest punt tant absurd del món vam variar el nostre itinerari una miqueta i vam decidir no anar cap a Ciudad del Este, a Paraguai, directament….endevineu cap a on vam partir aquella mateixa tarda?

Si! No vam poder resistir la temptació de trepitjar terres brasileres i vam anar cap a Foç d’Iguazu…és curiós que fàcil resulta creuar aquesta frontera, de fet ho fas en un bus local que et para en els dos punts fronterers i et porta fins a la ciutat veïna del costat Brasilé, tot plegat menys d’una hora. Foç d’Iguazú no ofereix gairé res interesant,però si que dóna una lleugera idea de com és una ciutat en aquest país,  així que vam pasejar pel centre i vam voler visitar una presa propera que diuen que és la presa binacional (la comparteixen en aquest cas Brasil i Paraguai) més gran del món, i sense ser binacional és la segona més gran darrera la de les tres Gorges de Xina crec…bé, sigui com sigui, resulta que com no hi ha res més en aquest lloc, et cobren molts diners per entrar a la presa i no hi ha forma de veure-la si no és amb el tour organitza’t, que evidentment no vam pendre… per veure preses ja tenim la de Rialb home! Això si, vam fer nit, i al matí següent vam anar al costat Brasilé de les Catarates, i com no, igualment impresionants….si bé de la banda Argentina estaves molt a prop, a tocar literalment dels grans salts d’aigua, de la banda brasilera en tens una vista més panoràmica i arribes a tocar aigua en un dels salts….si tan sols pots anar a una de les bandes potser val la pena més l’Argentina, és molt més gran, gaudeixes molt més temps de  la  visita i val el mateix l’entrada, però sen’s dubte, si pots visitar les dues, s’ha de fer! Ja que tot i ser el mateix, el punt de vista et fa apreciar-ho different i et permet gaudir de les dues bandes….

En tant sols 24 hores de visitar Brasil, no podem tenir una opinió gaire formada del país però si que hi ha coses que ens han sorprès i molt. No sabem si és a tot el Brasil o més aviat aquí al sud,tenen un sentiment extremadament religiós i portat d’una manera diferent. Hem vist samarretes de Jesu-Cristo imitant les lletres de coca-cola, cotxes amb enganxines gegants de Jesus amb la S del mig amb el simbol de Superman, esglésies d’on sortia música rock i fins i tot al pujar al bus ens repartien folletons de no sé quina església. Tot i que hi ha molta pobresa a les faveles, la ciutat de Foç do Iguazú és la més organitzada de les tres ciutats frontereres d’Iguazu, carrers esfaltats, una terminal de busos molt particular on només hi pots entrar comprant ticket i molts comerços li donen un aire molt occidental.

I bé, poc més oferia aquesta població de Brasil, així doncs, cap a Paraguai, a Ciudad del Este, una mena de centre commercial gegant, brut i sorollós, que per uns momens ens ha transportat a la India i on tot just acabem d’arribar….el fet de ser el país més pobre dels tres fa que la gent dels altres dos creui  a comprar, com es feia abans a Andorra, oi?….Però bé, la cosa pinta bé, sembla un país different, no se com dir-ho….tan sols un parell de dades: aquí la visita a la presa és gratuita i la gent parla dos idiomes, el guaraní, que és el que se sent pel carrer, i el catellà que parlen amb nosaltres….

Una abraçada a tothom i fins aviat!!!!!!!!!!!!!!!!!!