La vall Fosca i l’Ariege. Estiu del 2019.

Aquest any hem volgut provar l’experiència del càmping, durant una època de la vida és una manera fàcil de viatjar, passar les vacances i gaudir de la natura sense haver de perdre un ull de la cara o un ronyó.  I val a dir, que ens ha agradat molt.  

La zona escollida, la Vall Fosca, vall pirinenca poc coneguda turísticament parlant, recorre la ribera del riu Flamisell entre Senterada i Cabdella i engloba una desena de poblets i un munt de barrancs i rierols . El 1914 s’hi va construir la primera central hidroelèctrica de l’estat espanyol que avui en dia segueix en ple funcionament. 

 

Ara que ja ens hem situat, us explicarem una mica com hem passat la setmana.  Ens vam instal·lar al càmping La vall fosca, un lloc molt familiar, tranquil i molt bàsic. Em refereixo a que no us penseu trobar-hi una piscina gegant ni animació per nens o inflables ni musica a tot drap…tot i ensopegar el 4rt festival de senderisme , el càmping estava prou buit. En un primer moment vaig pensar que no complia les expectatives, però ja ens coneixem… vam estar voltant tant que amb prou feines hi passàvem unes horetes al vespre. Nosaltres havíem triat allotjar-nos amb bungalow, som atrevits i el tema tenda és més autèntic però que coi, per una setmaneta que marxem, tampoc cal fer penitència, i cal dir que això si que va ser un encert. La caseta de fusta equipada amb cuina i bany, amb dues habitacions separades i situada a l’entrada del càmping va ser la nostra llar durant 5 nits.

El càmping està situat al poble de Torre de cabdella, a uns pocs metres del centre i en el mateix poble també hi ha un alberg regentat per un Vilafrnaquí molt autèntic, en Vasco. 

La primera excursió la vam fer a l’estany de Montcortès, un dels pocs llacs càrstics de Catalunya. Aparcant el cotxe al poble i a pas lleuger no es triga més de 10 minuts però a ple sol i amb els nens, ens va semblar una eternitat. La recompensa, val la pena. Un entorn idíl·lic i l’aigua fresqueta ens van donar piles per la tornada.  

De tornada vam arribar-nos a Sort, a fer una mica d’avituallament al supermercat per poder sopar tranquil·lament al càmping i abans de marxar una remullada al noguera pallaresa per acabar de fer la tarda. Sort i la Pobla de Segur són les poblacions més grans de la zona on trobar tots els serveis.  

La vall fosca, l’anomenen així per les poques hores de sol que té, cap a les 18 de la tarda ja queda tota a l’ombra però el diumenge encara ens en van dir una altra. Com que pintaven pluges, vam decidir visitar la central hidroelèctrica i mentre érem a la visita, va caure una trompa d’aigua impressionant. La senyora de l’entrada del museu ens va dir “ d’aquí en diuen l’orinal de Catalunya, perquè quan cau aigua és com si buidessin un orinal” . Encara que no plogui val molt la pena la visita de la centrat,  és molt interessant, com el senyor Rius va embarcar-se en el projecte de la central, com en va aconseguir el finançament, com es va construir la carretera en un tres i no res i l’origen de l’actual refugi de muntanya de la Colomina són algunes de les curiositats que hem pogut aprendre i ens han fet sentir més a prop de com deuria ser la vida anys enrere en aquesta vall.

Suposo que el fet de que no hi hagi massa turisme fa que la gent tingui ganes d’explicar coses. Tant és així que passejant per Espui, un ramader de la zona ens va convidar a veure un vedellet de només dos dies i ens va explicar coses de la seva feina i de la vall. Un altre dia, passejant per Antist una parella de Sabadell que feia més de trenta anys que tenien casa a la vall ens van confirmar que ens aquestes contrades, com en molts pobles, per molt de temps que visquis en un lloc, si no hi ets nascut, sempre en seràs foraster.  

El que més ens ha agradat, a part del paisatge i els poblets, és poder-nos banyar per tot arreu i gairebé sempre sols. El congost de l’Erinyà, la palanca de prop de Mont-ros, el noguera pallaresa pel seu pas per Sort i sota el pont de Gerri de la Sal són els llocs que més hem gaudit.   

Una part important de l’interès de la vall fosca és el bon menjar i cada dia vam intentar tastar els plats típics de la zona. Tot arreu que hem anat, hem menjat bé. A Fonda Farré (Baro), ens va sorprendre l’adaptació moderna que fan dels plats. Al Montseny (Espui) la taula d’embotits impressionant. A l’Era del marxant (Pobleta de Bellvei), les brases i a Cal Tomàs (Gerri de la Sal), l’estima pel poble català i l’impressionant gust de bon tomàquet i les flors de carbassó farcides. 

Quan vam decidir fer les vacances per aquesta zona deuria ser finals d’abril o principis de maig, us he de confessar que ho vaig haver de buscar al googlemaps i clar, vaig anar mirant fotos fins que em vaig quedar enamorada d’un lloc. El refugi de la colomina. No teníem clar què visitaríem però el que tenia segur és que volia passar una nit en aquell lloc i van reservar pel dimecres 17 juliol. Un cop aquí, un parells de dies abans i just després del ruixat del diumenge a Cabdella, se’ns va ocórrer mirar el temps i malauradament, pintava pluja així que vam anar fins a la Pobla de Segur a buscar un impermeable pel Roc. De pas, a la Pobla, vam poder veure el conjunt arquitectònic modernista de Torre Mauri que acull actualment l’ajuntament i el moli de l’oli i fer una visita a la carnisseria Bastús on fan una girella i un xolís, boníssims! 

El día 17 al matí vam recollir els vàrtols del càmping i cap al refugi. Vam preparar una motxilla gran amb tot el que necessitàvem, una amb el menjar i dues de petites pels nens amb la seva aigua, els impermeables i un jersei. A les 12 ja estàvem al telefèric que ens portaria fins l’estany Gento i després teníem una hora i escaig fins al refugi però amenaçava pluja i no teníem clar com aniria el camí amb els nens. Mai havíem fet una excursió d’alta muntanya però va anar fantàstic. La pujada és forta, sobretot per ells però jugant i cantant vam anar tirant fins a l ‘estany tort. Allà vam decidir menjar una mica però just un núvol empipador ens va venir a visitar, just el temps d’equipar-nos amb les capelines i guardar-ho tot i va parar però ja havíem engegat de nou així que, vam decidir tirar fins al refugi. En dues hores exactes, ja érem a dalt, amb unes vistes increïbles i una sensació de llibertat extrema. No podíem demanar més.   

El refugi de la colomina està dins el parc nacional d’aigües tortes i forma part d’un circuit de 9 refugis que es coneix amb el nom de carros de foc i és molt conegut, a l’estiu està molt freqüentat per gent de tot arreu i es un turisme molt especial. No sé si és massa freqüent veure gaires nens de 3 i 5 anys però he de dir que ens vam integrar molt bé i l’endemà, vam tornar a baixar cap a l’estany Gento.  

No podíem marxar de la Vall sense visitar la Cinta, una companya del Victor que va ser una de les instigadores de que hàgim gaudit d’aquesta setmana fantàstica. Ella és nascuda a Castell-estaó, un poble preciós de la vall on, segons ens va dir, a l’Hivern només hi ha una casa habitada i que quan hi tornem, tenim un secret per descobrir. 

I així vam deixar definitivament la Vall enrere, però les vacances van seguir. L’Any passat ja vam dir que passaríem uns dies d’estiu a la zona de l’Ariege aprofitant que tenim casa a Tarascón. Sempre hi anem per setmana santa i encara fa fred i és una zona molt xula per aprofitar a l’estiu. Quan som allà ens encanta descobrir racons i practiquem molt el que el meu tiet diu que és l’esport nacional: “ anar al supermercat” i tastar productes diferents, des de formatges a cerveses, embotits, conserves….i tota la gastronomia francesa. 

El fet és que vàrem arribar a Tarascon directament des de el Pallars, anant per la carretera anomenada “Eje Pirenaico”, que és aquella carretera nacional on els cartells laterals solen ser més amples que la pròpia carretera. Es una tirada llarga, però per sort tenim uns nens que viatgen molt bé. Al matí erem al refugi de la Colomina, al matí a Castell-Estaó, al migdia a Sort visitant en Ramón i el seu hotel Pesets, i al vespre ¡, just per sopar, a Tarascon. Els tiets i la iaia Montse ja ens esperaven, per sort, perquè estàvem rebentats.

Vàrem passar gairebé una setmana de relax per l’Ariege. La vida allí, la nostra vida, es relaxada: aixecar-se, esmorçar sense presa, i potser cap a les 11 veure que fem. …

Durant aquells dies, vam descobrir nous paratges: un dels que cal destacar amb majúscules és el petit poble de Puègverd. Una petita vila que té un llac a prop on hi ha una platja on refrescar-se. Allí hi vam passar el dia, i varem fer pícnic…i per la tarda, abans de marxar, passejant, descobrirem un casal popular autogestionat, on vam poder gaudir d’un concert de música folk. Però no va ser l’únic descobriment, una mica més enllà a la carretera, hi ha un brew-pub increïble, la Brasserie du Quercorb, on de nou vam gaudir d’un altre concert i unes tapes per sopar, a part de les cerveses fetes allí mateix, esclar.

Un altre nom a destacar, és la RIviere souterraine de Labouiche. Unes coves navegables properes a Foix. És una visita increïble, al mig del no res hi ha aquestes coves, on s’hi formen cues per visitar-les (nosaltres vam haver d’esperar fins a quatre hores). Un cop t’endinses a la cova, viatges amb un guia sobre una barqueta en petits grups de 12 persones. Es realment espectacular i una gran visita pels nens.

Com que feia molta calor, un altre dia vam anar a un altre llac que ja coneixíem, el Montbél, on hi ha també una platja i uns grans inflables on els nens disfruten d’allò més.

Un dels dies, diumenge, el Tour de França va passar per Tarascon. Quin espectacle! Cuanta gent esperant la caravana dels ciclistes. El Tour no és només un grup de tios en bicicleta que passen a tota castanya: abans dels ciclistes, hi ha un muntatge brutal, merchadising i grans camions muntant zones de chill out per periodistes, directors i vips…arriben un dia abans, ho muntent tot, i un parell d’hores abans que els ciclistes, passa la gran caravana, tots els patrocinadors amb els seus vehivles regalant samarretes, bolígrafs, joguines, caramels, ninos, barrets….tot el que hom es pugui imaginar i més. I per últim passen els pobres ciclistes, en un obrir i tancar d’ulls. Podem dir que ja ho hem vist…si algun dia tornem a coincidir, magnífic, si no, no crec que fem massa esforç per veure-ho de nou. 

També a Tarascon, vam descobrir el Parc de la Prehistòria, un espai molt xulo on els petits, però també els grans, poden passejar tot descobrint com vivien els homes durant la prehistòria, amb reproduccions de cases, coves, animals….pots practicar el tir amb llança, fer una cursa amb un guepard, i posar al costat d’un mamut, entra altres moltes activitats. És cartró pedra, però cartró pedra del bó. 

Per últim, algun dels dies vam anar a fer una visita, ja clàssica, a Mirapoix, potser un dels pobles més macos de la zona. La seva plaça porticada és magnífica. 

I amb això, unes quantes passejades per Tarascó, i les inevitables visites al supermercats de la zona, ja vam passar uns dies magnífics tots plegats, i va arribar l’hora de tornar cap a Casa a celebrar l’aniversari de la petita Emma amb els cosins, la iaia Fina i els amics del poble….aquest estiu, ha estat un gran estiu. Tots l’hem gaudit, i els que més, els nens, que ja es van fent grans.

ISLÀNDIA: El millor país del món

20190122_175236-animationDesprés de llegir el llibre de John Carlin que dóna nom a l’escrit, tinc unes ganes enormes de conèixer de primera mà aquest país tant jove i alhora tant madur pel que fa al model social.

Són gairebé dos quarts d’una, el comandant de l’avió amb una veu molt radiofònica ens informa que estem a punt d’arribar a Reykjavik , ens espera una temperatura de 1ºC però menys vent del que anunciaven els pronòstics.

 L’arribada ha estat dolça, per sortir de l’aeroport agafem un bus que ens deixa a l’estació central d’autobusos. Reykjavik és una ciutat petita, en principi només hem de caminar uns quinze minuts però aquí va el primer consell de viatgers, si aneu a un lloc de neu, millor motxilla que no pas maleta amb rodes…..un trajecte de 15 min es pot fer etern.  Els edificis baixos permeten veure, gairebé des de tot arreu l’església luterana de Hallgrimur, el nostre punt de referència, està inspirada en les formacions basàltiques que hi ha arreu del país i presidida per l’estàtua de Leif Eriksson, fill del famós víking Erik el Roig, explorador Europeu considerat el primer en arribar a Amèrica gairebé 500 anys abans de Colom.

Una de les coses que més ens agrada fer quan viatgem és tenir vistes d’ocell així que la pujada a la torre era obligatòria i tal i com havíem llegit, no hem tingut cap problema en deixar les maletes a la botiga de souvenirs on es compren els tickets per pujar a la torre, sense més vigilància que la del venedor. Islàndia presumeix de ser un país molt segur i no en podem dir pas el contrari.

L’Altra cosa que ens apassiona és el menjar típic de cada lloc que visitem. El cafè Loki ve anunciat a la guia i queda just davant de l’església. Són ja tocades les tres, bon moment per degustar  Kjotsúpa, la tradicional sopa de carn de corder i un plat combinat amb peix marinat, pa de sègol, una espècie de brandada de bacallà i el fabulós gelat de sègol! De nou ens fan deixar les maletes a l’entrada, sense cap vigilància.

Reykjavik és un poble gran. Hi ha un parell de carrers peatonals que concentren la majoria de botigues. Són totes molt més originals del que estem  acostumats a altres països europeus. Ens sorpren molt que la botiga que tanca més tard siguin les llibreries. Moltes d’elles és veritat que són cafè-llibreria, però en els temps que corren, que tot ha passat a ser digital, no deixa de ser curiós i diu molt d’aquesta societat exemplar. Fins els anys 60 els Islandesos encara vivien repartits en granges i va ser llavors que van començar a desplaçar-se cap a la ciutat. Reykjavik és una capital encara molt nova!

Aquest viatge no ha seguit la línia del que solem fer, hem vingut només quatre dies a descansar i gaudir com a parella. El fred ajuda a no fer massa coses, llegint, xerrant i en remull a l’spa de l’hotel se’ns han passat les hores volant. Un dels dies hem agafat un tour per veure quatre coses representatives del país , o més ben dit, dels voltants de Reykjavik.  Vam escollir d’entre les múltiples possibilitats  el que vam trobar més variat i poc invasiu. La companyia que teníem pensat triar, que teníem descompte per estar a l’hotel, estava plena així que el mateix dissabte vam escollir-ne una altra. També hi havia la possibilitat de llogar cotxe però tal i com estaven les carreteres de nevades, ho vam trobar massa arriscat. Val a dir que durant el tour, vam veure un cotxe volcat cap avall i un que va sortir de la carretera. Així que crec que no va ser una mala elecció.

L’excursió comença de bon matí i la recollida es a un altre hotel més gran a uns 15 min a peu. A l’hora indicada neva fort i el vent ens ve de cara, així que l’aventura esta assegurada. Mai havíem caminat per la neu d’aquesta manera, gairebé no podem mirar endavant, sort de la orientació del Victor perquè tot i que el dia anterior vam fer part del camí, amb la tempesta de neu sembla que mai haguéssim passat per aquells carrers. Hem  arribat amb temps i per sort al hall de l’hotel de trobada ens podem refer una mica.

Passades les 9 una noia que sembla sortida de les olimpiades d’hivern crida els nostres noms , ens dirigeix a la furgoneta i  seguim cap a recollir més gent. Un cop té a tothom a bord, explica que li podiem dir “I” , que és  Islandesa i guia turística, que passarà  el dia amb nosaltres i que ens intentarà  explicar tot el que pogui del seu país. Parla un anglès molt clar, com tothom a Islàndia, i el seu to és sec però no desagradable. Li brillen els ulls quan parla d’Islàndia, dels seus racons , tradicions i curiositats.

Primera parada, parc nacional de PINGVELLIR , la seu de l’antic parlament . És un paratge natural  molt significatiu pels islandesos pel seu significat històric i per la seva bellesa. Està al mig de la falla que separa Amèrica d’Europa i segons ens van dir cada any creix aproximadament 10 cm. Aquí hi ha tingut lloc esdeveniments molt importants pel país, com la independència de Dinamarca, la primera festa nacional …

A les guies de viatges, almenys la que portem nosaltres, Islàndia és tota de color verd i de fet molta gent ho comenta, però el paisatge hivernal, que ho deixa tot cobert de blanc ho fa molt màgic. Ens comenten que no ha nevat massa fins la setmana passada i tothom esta content de rebre les primeres neus. Per nosaltres caminar sobre neu verge et dóna una sensació de llibertat absoluta, encara que hi ha gent, pots buscar camins on estàs completament sol, amb la natura, amb l’entorn.

La segona parada del dia és GULFOSS, un dels salts d’aigua més fotografiats del país. Són més de 30 m de caiguda en dos etapes que et fan sentir molt i molt petit.  El nom és la traducció en islandès de “salt d’aigua daurat” perquè quan el sol il·lumina directament, l’aigua es veu d’aquest color or.

És curiós com ens relacionem amb el que veiem, la manera de viatjar ha canviat molt al llarg del temps però ara, cada cop anem més de pressa. L’únic que ens interessa és fer la foto, si pot ser un selfie i que tothom vegi el que fem. Gairebé ens oblidem de mirar, de gaudir i de viure l’experiència que tenim davant nostre o potser l’experiència és pròpiament el fer la foto? A Gulfoss vam veure un parell de joves amb un dron que enviaven ben a prop del salt d’aigua, des de la pantalla veien les imatges al moment i era realment brutal. Em pregunto quan tardarem en anar tots amb drons i fent fotos aèries. Són uns pioners?

Abans de dinar tenim una altra parada al poble de GEISER, sí, ho heu encertat, l’atracció és la font d’aigua calenta que s’enlairava  fins a 80 m en les seves bones èpoques i ens deixa a tots bocabadats. Però Geiser, tot i ser el nom de la primera font i que dóna nom al poble, i a aquest fenomen natural, fa anys que va deixar de ser actiu. El seu germà petit, Strokkur ha agafat el relleu i atrau a milers de turistes que cada 10 minuts poden veure com llança una erupció d’aigua calenta cap al cel.  Tota la zona està plena de canals d’aigua fent bombolles i l’olor de sofre ho inunda tot.

Acostumats a anar al nostre aire, quan ens n’hem adonat ja és l’hora de tornar a la furgoneta i tot just tenim la sopa al plat. Està clar que no és lo nostre això d’anar amb presses quan viatgem, segur que si haguéssim anat pel nostre compte hauríem estat encara una bona estona més admirant l’espectacle natural.

Però l’última parada val molt la pena, la SECRET LAGOON , uns banys termals naturals a l’aire lliure que et deixen com nou. A dintre l’aigua la temperatura és d’uns 38ºc i a fora estem a  -1 o -2ºC . La cara de satisfacció és màxima. Com a curiositat, com que és totalment natural, la llacuna té corrents d’aigua més calenta i altres més freda i t’has d’anar movent per trobar la teva temperatura optima. A l’entrada hi ha lloc per deixar les sabates i llavors passes a uns vestidors. Abans de sortir a la piscina t’has de despullar completament i dutxar-te amb sabó , després ja et pots posar el banyador i sortir cap a fora. Si no vols que se’t congeli el cap, tens dos opcions, o no te’l mulles, si vols hi ha gent que surt amb el gorro de llana i tot, o el vas sucant a l’aigua calenta tot sovint. Sinó, l’ encostipat està assegurat.

Després d’un dia tant complert, només ens quedava rematar-ho amb un bon sopar i així ho fem. A L’old Iceland restaurant serveixen una selecció de plats tradicionals amb un punt de modernitat (el que vindria a ser la nostra cuina d’autor) en un petit local molt senzill i cèntric. Ens donen una tauleta per dos just al mig de la sala des d’on podem veure també els altres comensals. Tastem  el famós cabrit, excel·lent, com si fos un bistec de vedella, no l’havíem menjat mai així . I com no, el peix, el tant anomenat bacallà d’Islàndia, també espectacular.

Amb quatre dies no es pot aprofundir gaire, això està clar, però la impressió que ens emportem del país és fantàstica. Ja tenim ganes de tornar-hi, potser a l’estiu o primavera, per veure aquesta verdor que tothom explica però si tornés a ser a l’hivern, també estaria bé. Aquesta vegada no hem pogut veure les aurores boreals, sempre s’ha de deixar alguna cosa per la següent no?

ASTURIES: UNS DIES FANTÀSTICS

Aquest any 2018, entre els dies lliures d’un, de l’altre i del de més enllà, se’ns va fer tard a l’hora de buscar on passar les vacances, i clar, quan un va amb presses, tot surt més car, i més, a l’hora de viatjar. Entre els destins més assequibles vam escollir el nord d’Espanya, que feia temps que el teníem al cap.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha estat un viatge en format familiar, però familiar en el sentit més ampli de la paraula: pares, fills i àvies. Total, sis persones que hem pogut gaudir d’un l’inusual bon clima cantàbric.

Al ser tants, ja havíem planificat una mica la logística. Tot just aterrar a l’aeroport d’Astúries,  ens esperava la furgoneta que havíem llogat amb l’empresa local GO rent a car. Tot correcte i ràpidament vam poder enfilar l’autopista cap a l’est, fins a Barro, una petita, molt petita localitat costanera prop de Llanes. Pel camí vam veure les antigues industries pesades d’Avilès i Gijón, els Picos d’Europa i també l’immens mar….hi ha tant poc espai entre les muntanyes i el mar, que la vegetació es veu obligada a gairebé endinsar-se a l’aigua. Si no fos perquè és salada, els arbres, de ben segur, que hi creixerien dins.

Va ser tot un encert allotjar-se a Barro, i ho vam saber tant bon punt vam arribar al hotel. La marea era baixa, i la platja, que començava tot just al sortir de l’hotel, era immensa. Era primera hora de la tarda, i tots vam estar d’acord que era l’hora ideal per anar a gaudir del mar. I així, començaven cinc dies meravellosos, que no descriuré de forma cronològica perquè no cal fer aquí un diari de viatge, i perquè ho trobo molt avorrit.

En cinc dies, vam tenir temps de veure infinitat de coses. Covadonga, la seva església i les seves coves ens van encantar…suposo que si ets creient, és visita obligatòria, però si no ho ets, es pot dir que és un passeig molt entretingut i bonic, on no cal gastar diners extres en aparcament o similar…tot es gratuït. De fet, et fan aparcar una mica més avall de l’església i s’ha de fer un petit passeig muntanya amunt per arribar-hi, i després es baixa tot travessant les coves i bevent de la “Fuente de los siete caños” que segons la tradició popular, si beus de tots ells et cases el proper any.

Un dels nostres llocs habituals durant aquests dies va ser Llanes, amb els seus carrers antics i atapeïts de tasques, sidreries i turistes, la majoria locals.

Llanes, té un petit port interior molt bucòlic, d’on surten els carrerons del centre, plens de tasques i sidreries. Ens van encantar les moltes botigues tradicionals, des de llibreries fins a confiteries, farmàcies o estancs, amb aparença de portar centenars d’anys obertes. Encantador!!!

Vam visitar també llocs més inaccessibles, i per tant, originals i preciosos. Segur que n’hi ha moltíssim, però nosaltres, àvies i criatures incloses, vam triar pujar amb el funicular fins a Bulnes, un petit poble aïllat, que només és accessible pel propi funicular o caminant un parell de hores muntanya amunt. El funicular en sí mateix no és pas espectacular, de fet, és un túnel de pendent constant que travessa la roca de banda a banda. Bulnes és un petit conjunt de cases, totes dedicades al turisme, molt bucòlic. Pertany al concejo de Cabrales i es troba ja dintre del Parc Nacional de los Picos de Europa. Des d’allà pots fer algun cim proper com el famós Naranjo de Bulnes i és parada obligatòria abans d’arribar fins al refugi que hi ha quatre hores més amunt. Tot el que hi ha a fer és seure a contemplar el paisatge tot prenent un cafè i arribar xino-xano fins un altre petit conjunt de cases que són una mica més amunt, on si que encara hi viu gent.

L’altre lloc inaccessible és la Cuevona de Cuevas, a prop de Ribadesella. Aquí ens hi va acompanyar la Blanca, una antiga companya de feina de la Laura, que és Asturiana i va passar un dia amb nosaltres. Primer vam visitar els Bufones de Pria, una mena de geisers que es formen a la costa, també a prop de Ribadesella. Tot i que vam mirar que fos una bona hora, perquè la visita s’ha de fer quan la marea és alta, no vam poder veure geirsers, el bon temps i la mala mar no solen anar junts i ja hem dit que vam tenir la sort de gaudir d’un sol excepcional, però el paisatge i les vistes de la costa des de aquells penya-segats van ser més que suficients perquè la visita valgués la pena. I com he comentat, després vam anar fins a Cuevas, perquè algú ens ho va comentar. La Blanca tampoc ho coneixia, així que anàvem una mica a cegues. La sensació va ser molt impressionant: girar una corba més del llarg camí i trobar-nos una immensa cova. Et quedes astorat, no saps que fer. La carretera entra cova endins, però realment s’hi pot circular? No les teníem totes i vam aparcar la furgo cent metres abans, en un petit racó, i vam decidir entrar a la cova a peu. I Déu n’hi do quina cova! Alta, fosca i llarga, tota ella asfaltada, hi havia alguns altres visitants i tothom feia la mateixa cara de sorpresa. Un cop passada la cova, després d’uns 5 minuts caminant, un petit poble, preciós, com la majoria dels secrets que la gent local procura guardar, al qual només s’accedeix per la cova i en un parells de trens rodalies al dia. A part de les típiques cases asturianes i els seus “horreos”, construccions molt peculiars, habitualment de fusta, que se sostenen per pilars i on antigament es guardaven els aliments per tal de mantenir-los aïllats de la humitat i dels animals del camp, l’estació de tren també és bonica i després de caminar una mica al costat de les vies vam donar per acabada la visita.

Un altre lloc que no podíem obviar és la zona de Cabrales.  Com bons amants dels formatges vam anar a la granja de Vega de Tordin que oferia visites per les seves instal·lacions i et permetia aprendre tot el procés d’elaboració del cabrales de la mà de Dorita, la cinquena o sisena generació de mestres formatgers. L’únic que no es pot visitar són les coves de maduració, que estan lluny al capdamunt de les muntanyes. Ens va encantar , ens va semblar una iniciativa moderna dins un entorn tradicional: vam veure les vaques, la llet, les gran banyeres d’elaboració i els formatges en cambra esperant a ser portats a la cova, per acabar passant a la zona de tast, degustar el formatge i, evidentment, comprant-ne un bon bocí envasat al buit per emportar-nos cap a casa. Que bo que es el cabrales!!!

Per últim, i potser fora d’itinerari, ens vam deixar veure també una mica per Cantàbria, a una petita població de la costa, Comillas, molt popular per la burgesia i l’aristocràcia espanyola.  És aquí on Antonio López y López, primer marqués de Comillas, amic del rei Alfons XII, va fer construir una de les poques obres de Gaudí fora de Catalunya: “el Capricho”. Una preciosa casa modernista que fins fa poc no era visitable, i que gràcies a una iniciativa privada ara ho és, i per si sola ja justificava la visita. A Comillas també  hi ha el Palau de Sobrellano, d’un altre arquitecte català, Joan Martorell, els seus jardins i les vistes són molt bonics, la Universitat Pontificia és un edifici espectacular de Lluís Domenech i Muntaner i les impressionants cases dels indians que van fer fortuna a Amèrica i a l’arribar ostentaven del seu nou estatus social estan repartides per diferents punts del municipi. A Comilles, vam optar per agafar el petit tren turístic que et porta amunt i avall de la població, prop del cementiri, amb una escultura de Josep LLimona i de la Universitat, passant per la platja i altres llocs emblemàtics.

Menjar a Astúries és sinònim d’atipar-se i a Llanes ens vam atipar un parell de dies. Xoriçets a la sidra, embotits i formatges típics, peix, calamars…tot deliciós, i acompanyat de bona sidra i aquí cal fer una menció especial. La sidra, és cosa seria a Astúries. És una beguda econòmica, i als llocs on l’aprecien, el propi cambrer  s’encarrega de servir-la cada cop que li demanes… I que té això d’especial? Doncs que al decantar la sidra, aquesta s’oxigena, i per tant, s’ha de beure de cop, cada got sol ser de poca quantitat, i no se sol beure molt seguit. Així que l’escena típica del cambrer servint és una feinada, no ho fan perquè si, vamos.

Dinar i sopar, si no era en petits restaurants del camí, com Els Arcos, que era a prop de Barro, on es menjava fantàsticament, eren l’excusa per visitar llocs populars com Ribadesella, plena de vida i amb una petita plaça, on vam descobrir el Chigre’l Xabron, una tasca 100% asturiana, on vam menjar els percebes i les lapas que el propi amo, que era un tio fantàstic i molt autèntic, recollia a la costa. També vam fer l’excusa per visitar la playa de la Cueva, on s’hi arriba a través d’una cova i té una guingueta de menjar semi sofisticat ens va arrodonir la vetllada tranquil·la a prop de mar. A Gijón ens havien recomanat un lloc per provar “el cachopo”, que a part de “la fabada” i les “fabes con almejas”, és la cosa més espectacular que ens han posat sobre una taula últimament (espectacular per la mida, i també per sabor).

Per últim, cal parlar de Gijón,  és una ciutat costera que permet gaudir d’un magnífic passeig marítim val la pena pujar al turó que servia per vigilar i protegir la ciutat, un parc enorme, les restes militars i les vistes van suposar l’acomiadament d’un gran poble, l’asturià i ens van donar forces per entomar el camí cap a .

Ha estat un viatge tant fantàstic…tot això que us hem explicat ho hem fet en cinc dies mentre gaudíem de llargues estones de platja a Barro. Les marees van ser una altra de les grans sorpreses. Amb una marea alta que ens feia la platja petita però acollidora, i amb una marea baixa que unia la nostra platja amb la següent, i que feia aparèixer coves increïbles, crancs, musclos i petites basses d’aigua cristal·lina entre les roques i que en altres moments no es podien ni veure de tant alta que estava l’aigua….

Com deia, tot tant fantàstic, que ni tan sols les sis hores de retràs en el vol de tornada, quelcom al que els pobres viatgers asturians ja hi estan acostumats, amb Vueling, ens van poder esguerrar el bon gust de boca. Quin país tan fantàstic Astúries.

New York des de la mirada d’un nen

 

Quan vam tenir la idea d’anar a New York, em va semblar una bogeria. Els nens són encara massa petits, pensava. És un viatge massa intens per nens tant petits, massa hores de vol, el jet-lag…només hi veia que inconvenients però una sola frase em va fer canviar d’opinió. I és que avui  hi som tots, la vida dóna girs inesperats, qui sap si un altre any tindrem l’oportunitat de fer el mateix. Així que, dit i fet.  La família al complert de vacances a la Gran poma.

Per sort, és un destí que ja coneixíem tant el Victor,la Fina i jo, sinó segur que m’hauria posat nerviosa de tantes coses que voldria fer. Aquest cop vam decidir planificar-ho bé. Veure les icones de la ciutat però sense posar-nos metes impossibles. Gaudir de poder estar tots junts i de les mateixes coses que gaudim el dia a dia.

Havíem reservat un apartament prou cèntric per no fer massa desplaçaments, i cal dir que hi vam estar molt bé. A l’arribar ens vam posar nerviosos perquè no aconseguíem contactar amb la noia que se suposava que ens obriria la porta però per sort tot es va quedar en un petit ensurt. Així que després d’un vol plàcid, cap a les quatre de la tarda ens plantàvem al que seria el nostre campament base durant una setmaneta.

Després d’un merescut descans, la primera volta per la ciutat ja ens va fer obrir els ulls com a taronges. Edificis que mai s’acaben, taxis grocs com els que hem vist en centenars de pel·lícules, fum sortint de sota terra….estem a NY !!!DSC_0015

Els nens es fixaven en el que nosaltres assenyalàvem però òbviament no els semblava estrany. Passejant per la cinquena avinguda l’Emma va voler provar un d’aquells prètzels gegants que venen en furgonetes  de menjar ràpid,  i envoltats de botigues mítiques com Tiffany&Co, la Trump tower, aparadors llampants que desprenien moda i tendència per tot arreu, en un moment vam arribar al Central Park. Volíem portar als nens a FAO, la botiga de joguines mes gran, però resulta que ara és una Apple store i l’hotel Plaza ara són apartahotels amb galeries comercials. Ens va sobtar veure que hi havia obres a tot arreu, sembla que l’especulació urbanística hi està molt present.

El primer dia no podíem fer altra cosa que anar al rovell de l’ou. Rockeffeller center, amb un dels edificis més emblemàtics, Top of the rock, era un bon punt per agafar perspectiva de la ciutat. De camí un parell de botigues ens van cridar l’atenció. Una de nines ens va enamorar, American Girl ,en diuen. Nines de tots colors, rosses, morenes, amb cabell curt,llarg, rinxolades, amb pigues, de pell blanca, morena i un gran etcètera perquè totes les nenes poguessin tenir el seu similar. A preus prohibitius i amb tots els accessoris imaginables.  Molt americà. L’Altre, la mítica botiga de Lego, aquestes petites peces de plàstic de colors que et permeten fer volar la imaginació fins  apunts insospitables.DSC_0029

Passejant vam passar per llocs mítics, com el Radio City Music Hall , la catedral de St Patricks i poc a poc vam arribar a un altre punt clau. Times square i els seus anuncis plens de neons i bullici que novament ens transportava a una de tantes filmacions que podem veure a la gran pantalla i ara a moltes sèries de televisió.

Segur que si féssim un viatge ràpid,d’aquests que en una setmana visiten quatre o cinc ciutats, ja hauríem donat per vista NY. Per sort, nosaltres tot just acabàvem d’arribar i podríem empapar-nos una mica més de la ciutat.

El dia dos, el vam dedicar a la Zona Cero. Allà on hi havia les torres bessones i on actualment hi ha el nou One World Trade Center, les dues piscines buides en commemoració de tanta gent que va perdre la vida en l’ atemptat i una estació de metro feta  per Santiago Calatrava que simbolitza un colom de la pau.  El lloc és molt emotiu i les vistes des de dalt  són fantàstiques. Tot i que no estàvem al cent per cent, el jet lag, passava factura, vam haver de fer cua durant una bona estona i els nens ja en començaven a tenir prou, l’experiència d’arribar a dalt amb l’ascensor, veure el vídeo que recull com es va anar construint NY i finalment la vista d’ocell que ofereix,  la recordem com una de les millors sensacions del viatge.

DSC_0066

De camí cap a casa, no podia faltar una volta per la Borsa, Wall Street i una foto amb el Brau i la Nena.

De moment, tot ho fèiem junts, pare, mare, dos nens (amb dos cotxets) i dues iaies. Podem dir que la logística no era del tot fàcil. Que si jo prefereixo anar amb metro, que si és més còmode el bus. Que si jo ara pararia una mica, que si els nens tenen gana, que si aquesta botiga m’interessa però em sap greu que m’espereu….Res greu però ja que estàvem, seria interessant poder fer  tots el que volguéssim i el dia tres vam decidir fer equips.

DSC_0089

De nou vam sortir plegats cap al Gughenheim i un cop allà, les iaies es van quedar al museu i la resta vam anar cap al parc. Després de tres dies, ja tocava que els nens s’esbargissin una mica. I quin parc!!! Tots sabem que el Central Park és grandiós, que hi ha boscos, camins, que la gent fa esport, que hi ha animals, llacs però a més hi ha ni més ni menys que vint-i-set zones de parc infantil i no com els d’aquí amb un gronxador i para de comptar. Són una passada. A demés, un dia entre setmana i al matí, estàvem pràcticament sols, només durant una estona van aparèixer uns nens d’una escola veïna que hi venien a fer l’hora del pati. Hi vam passar tot el matí fins que van arribar les àvies. El sol ens va acompanyar i vam poder fer un picnic de categoria. Tot seguit, volíem anar a fer el cafè a la terrassa del Metropolitan museum, que ens l’havien recomanat ja l’altre cop que vaig estar a NY i resulta que només està obert quan fa bon temps i la veritat és que val la pena, vistes impressionants del parc però cafè no n’hi ha, només podies fer un cocktail o una copa de cava així que vam baixar de nou en busca de la cafeteria i de pas, un gelat ben americà.

A la sortida del parc, el memorial IMAGINE de John Lenon, una mirada l’edifici Dakota, i una passada pel Lincon center, seu del Ballet de Nova York i de la filarmonica , ens va acabar d’arrodonir la passejada.

Tot i que al tenir l’apartament els sopars i esmorçars els feiem a “casa” un sopar a un típic DInner, no podia faltar i ves per on, en teníem un només a dos carrers. Fantàstic!

El pont de Brookling és probablement el que més recordaran els nens. El vam creuar caminant,xino-xano…tombant-nos de tant en tant a fer fotos i a observar el panorama. En Roc va dormir força estona, en canvi l ‘Emma el va caminar tot! Bé, fins i tot la Fina que no les tenia totes de creuar-lo a peu va aconseguir la fita. Volíem arribar a un carrousel que hi ha a la banda de Brookling però estava tancat i vam seguir caminant fins el parc de la vora del riu. Un lloc de cine, a l’arribar, unes taules i cadires de colors, a primera fila van aparèixer com per art de màgia. Encara no me’n ser a venir que estiguessin lliures, hi havia gent passejant, no estàvem pas sols però res agobiant. Ens va sorprendre molt poder passar una estona tant agradable mirant el riu i Manhattan amb aquella tranquil·litat. De tornada vam innovar  en quan a mitja de transport, un vaixell, semblant el que serien les nostres “golondrines” creuava a l’altre vora, i amb tant sols un autobús més per fer via cap al nord,  ja ens vam plantar a casa.

Només ens quedava agafar un telefèric, i ho teníem ben fàcil. El que va de Manhattan a l’illa Roostvel és com un transbordador integrat en la xarxa de transport metropolitana, és a dir, que valia el mateix bitllet setmanal, i passava cada cinc minuts. Que xulo!!! Veient la ciutat des d’una nova perspectiva, amb un skyline espectacular i ben a prop del famós banc que apareix a la portada de la pel·lícula Manhattan de Woody Allen.DSC_0309

Encara que visitis mil vegades NY, cada una és diferent. La meva primera vegada va ser un viatge en parella, amb el Víctor, i tot i que ell es va posar malalt i es va convertir un viatge en semi-solitari, descobrint la ciutat, anant a classes de dansa i passejant al meu aire. Aquesta vegada, res a veure,  parcs i més parcs. És una visió singular.

 Quan et pares a pensar i veus que estàs gronxant als teus fills enmig de Manhattan o amb els gratacels més famosos a l’horitzó de cop una sensació de felicitat envaeix tot el cos. I ja ho sé, hi ha gent que ho fa d’habitual, però mira, potser és que a mi m’encanta conèixer llocs nous però realment el que més gaudim, i ho dic en plural perquè crec que no sóc jo sola, és el petit instant de descobrir, que et fa sentir únic i que dibuixa un somriure al rostre.

Continuant amb els descobriments, en podem anomenar molts. Des del cocktail a la terrassa d’un hotel de més de cinquanta plantes a les botigues de galetes 24h, dels ninots de coure repartits en una estació de metro a les pintures del MOMa o del Whitney museum i des dels autèntics restaurants de Chinatown on ni tant sols tenen carta de postres als deliciosos canolis del mític litlle italy. A Nova York tot és curiós i tot és conegut, ens ho han presentat moltes vegades i té alguna cosa que enganxa, que et fa repetir.

MANRESA, CAP DE SETMANA EN FAMÍLIA

Com l’any passat, gràcies  a la xarxa d’albergs de la Generalitat, hem pogut passar un cap de setmana especial, descobrint una part de Catalunya que, tot i haver-hi anat alguna que d’altre vegada, en sabíem ben poc.

Quan després del sorteig vam veure que teníem un número tant llunyà, ja ens pensàvem que aquest any ens quedàvem sense vacances en família però resulta que a la repesca encara quedaven places a Manresa i dit i fet, ens hi vam apuntar. Quan ho comentàvem, la gent ens deia: “Manresa?? Però que hi ha a Manresa?” Entre això i que el cap de setmana semblava que havia de fer mal temps, no l’esperàvem massa  i com moltes vegades passa, quan menys esperes, més satisfet et sents.

Per sort, vaig poder canviar el torn a la feina, sortir a mitja tarda ens permetia aprofitar el sopar a l’alberg i no perdre tant els horaris però un atac de ciàtica inesperat va semblar que ens esguerrava els plans. A les cinc de la tarda estava garratibada, trucant al fisioterapeuta a veure si tenia hora d’urgència. Em va dir el que m’esperava, que com a molt m’agafava a les nou i vaig decidir prendre’m antiinflamatoris, fer-me unes fregues i aguantar. No em podia ni moure i només en pensar d’agafar al Roc o a l’Emma en braços veia les estrelles.

Quan vam arribar a l’alberg vam veure que no érem massa famílies, només tres. Però els nens si que eren d’edats similars, així que de seguida van fer amistat. Després de sopar venia el més divertit per ells, la sala de joc,piscina de boles, matalassos inflables, casa de nines, trens, puzles i llibres…un món màgic. Van jugar sense parar fins quarts d’onze que ens van fer tancar la sala per no interrompre el descans dels demés alberguistes.

Un cop entres a l’alberg hi ha unes normes que tothom compleix. Són com un codi sagrat, deixar descansar, recollir tot el que fas servir, respectar als  demés , etc.

Les cambres ,que aquesta vegada eren de vuit persones, sempre solen estar distribuïdes en lliteres, amb una tauleta individual i una guixeta per cadascú i els lavabos solen estar separats els de nois i els de noies.

Sempre he pensat que necessites uns quants dies per agafar el ritme d’alberguista , a mi em passa que cada cop que vaig al bany, em deixo alguna cosa. La tovallola per eixugar –me les mans, alguna peça de roba, les sabatilles….el cas és que habitualment em toca fer més viatges dels necessaris.

La nit va ser plàcida, sense incidències, i tot i que va començar tard, en Roc , es va llevar ben aviat. Aquest nen és com les gallines, al mínim raig de sol, ja el tenim en peus.

Vam aprofitar per anar aviat a esmorzar i allargar el dia. En un matí vam visitar Navarcles, que curiosament hi feien fira medieval i el mont Sant Benet.

La fira de Navarcles, val molt la pena. Durant dos o tres dies fan representacions teatrals als carrers més cèntrics, hi ha un munt de parades, unes de més medievals que les altres, i també fan jocs i representen oficis pels més petits. L’Emma es va quedar bocabadada amb un ceramista que feia anar el torn tant bé, que semblava que qualsevol pogués fer una gerra o una guardiola en un moment. També li van ensenyar com feien les monedes de ferro i fins i tot n’hi van deixar fer una de paper. Com no, vam comprar alguna curiositat, concretament, uns retoladors màgics que s’esborren i canvien de color i unes llavors de sèsam,carbassa i lli, que estan boníssimes.

2017 abril mobil laura 1029

Al Mont Sant Benet, no hi vam estar massa. A mi em feia

il·lusió passar per la fundació Alicia, on experimenten amb els aliments,però quan vam arribar estaven fent un taller i tenien la porta tancada. És un espai molt xulo. El monestir, la botiga, la fundació i l’hotel estan situats en una planícia des d’on hi ha unes vistes espectaculars de la zona.  A veure si un dia hi anem a dinar, segur que s’hi menja bé.

S’acostava l’hora de fer un mos i havíem quedat amb en Néstor i la Gloria que feia tant temps que no veiem que ni tant sols coneixíem els seus fills. Ells al ser de la zona ens van suggerir un bon restaurant. Cal Magre, on hi anàvem des de feia anys i sabien del cert que en quedaríem contents, i no es van equivocar. Els nens estaven molt esverats. No paraven de córrer entre les taules, de pintar el terra amb els retoladors màgics i de cridar.  Sort que els postres vam poder-los fer a la terrassa perquè l’ambient estava que semblava una olla a pressió i és que, no diuen que les criatures senten el temps? Doncs tant sols cinc minuts després dels cafès, van començar a caure unes gotes d’aigua i de cop, llamps que il·luminaven el cel i en un tres i no res, ja teníem la tempesta a sobre.  Per sort, ens havien convidat a casa seva i allà hi vam passar la tarda, entre jocs de memòria i osos de peluix.

Quan la pluja va amainar, una passejada pel centre per veure el Pou de la gallina, el casino, el Kursal, el carrer del born, la plaça de l’ajuntament, la rambla i altres edificis emblemàtics va posar punt i final a la visita. Però abans d’acabar, la Joana, la petita del Néstor i la Glòria, es va perdre per uns moments, quin neguit. Segur que van ser cinc minuts però se’ns van fer eterns. Per sort, unes senyores ja la tenien de la ma per portar-la amb els pares.

Ben rebentats vam arribar de nou a l’alberg, just a punt per sopar i retirar cap al llit però com no, l’Emma, abans va voler jugar una estona.

Diumenge vam passar el matí al parc de l’agulla. Un parc amb un llac que hi ha al final de la sèquia que porta l’aigua a Manresa des de Balsareny. El llac diu que té prou aigua per abastir Manresa durant una setmana. El parc està ple de jocs infantils i seguint la sèquia amunt, a tant sols un kilòmetre i poc hi trobem Sant Iscle on podem fer un vermutet per agafar forces. És un lloc molt agradable per passejar , anar amb bicicleta i gaudir de les vistes de la comarca.

L’Últim dinar el vam fer sols, s’ha de dir que tot i ser correcte, el menjar no va ser res especial. Es nota molt quan un lloc té cuina pròpia o és un servei de càtering i des d’aquí, amb tot el carinyo animem a fer més hostals amb cuina pròpia. Esperem que la següent experiència sigui tant satisfactòria com aquesta i fins aquí el cap de setmana.

 

 

 

 

Sardenya amb nens, res a envejar al Carib

Aquestes vacances són les primeres que fem tots quatre. Els nostres fills, Roc i Emma, i els Rodamons (victor i Laura). Ja veieu, l’esperit viatger no es separa de nosaltres, tot i que els nens encara són petits, sempre estem a punt per conèixer llocs nous.

Sardenya és una illa fantàstica per iniciar-se al viatge familiar. Aquesta vegada hem optat per portar-nos el cotxe de casa, així podíem agafar tot el que necessitàvem ( i el que no, perquè sempre t’endús coses de més, com més espai tens, més l’omples).

Als nens els ha encatat això de pujar al vaixell amb el cotxe!! Tot i que el trajecte és llarg, dotze hores, i que entre l’embarcament i tot plegat es fa pesadet, és important fer-los sentir aventurers. L’Emma estava molt emocionada i contenta amb l’experiència. El vaixell, el cotxe, el camarot…novetats a tort i dret.

Després d’una plàcida nit, l’arribada a Porto Torres, al nord de l’illa, ens va descol·locar a tots una mica. Sense conèixer l’illa i amb les indicacions escrites en un paperot, trobar l’agroturisme que havíem reservat es va fer una mica llarg. Apuntem per la propera vegada, hem d’anar més preparats, potser últimament abusem massa de l’internet i quan ens trobem que no va el wifi i que no podem preguntar al Sr. Google, ens sentim perduts.

L’Agroturisme és una opció molt popular a l’illa i una manera fantàstica de tastar menjar típic i casolà, conèixer gent i costums locals, estar tranquil i envoltat d’animals, cosa que els nens també gaudeixen molt. Obviament, no és la més econòmica però per un parell de nits vam fer-nos aquest regal. Nosaltres vam trobar l’agroturismo “Il Mirto” per internet, el vam triar perquè tenien zona de jocs infantils, tothom deia que es menjava bé i perquè estava a prop de Porto Torres i l’Alguer. Vam estar-hi molt bé i vam veure que gent local hi venia a sopar per la varietat i qualitat del menjar que s’hi servia, ho recomenem sense cap dubte.

El primer dia de vacances tens aquell cuquet que et fa moure amunt i avall sense parar, amb les ànsies per conèixer, per visitar, per tastar…. i tant va ser així que tot i que ens pensàvem que faríem ben poc, aquest primer dia vam fer ruta pels voltants del lloc on ens allotjavem. Dinant a Sa Sevada, un restaurant fantàstic també pels nens, que ens van recomanar des de el propi allotjament, per després banyar-nos a la platja veïna, Porto Ferro ( plena de surfistes) i visitant Sassari, la segona ciutat més gran de l’illa.

Sassari potser no es una visita que surti a cap “top ten” de les guies turísitques….pero passarhi un parell d’hores, visitar la Piazza d’Italia, la Piazza Castello, baixar pel magnific Corso Vitorio Emmanuelle II fins a la catedral tot menjant el primer gelat italià i passar per davant dels precioses i tradicionals cafeteries, et fa sentir que no has perdut el temps.

D’aquesta zona nort-oest, el que és totalment imprescindible de veure és la ciutat de l’Alguer, tant per la seva història i pel que pels catalans representa com per el seu encant. El casc antic conserva les muralles, els carrerons i els palaus que en altres èpoques en van fer un territori català. Tot i la calor, la visita va valer molt la pena, inclús les botigues de turistes, que a tot arreu són iguals,a L’Alguer tenen un encant especial. La ciutat pren el nom precissament de la seva platja, on s’hi acumulen moltes algues, cosa que vam poder corrovorrar ja que, després de la passejada, una remulladeta ens va acabar d’arrodonir la tarda. En Roc no s’ho podia creure, anava com boig per posar-se a l’aigua. Habitualment la troba massa freda però aquí, al ser platges tant poc fondes, està calentona i pots caminar força abans no t’arriba l’aigua a la cintura. És ideal pels nens, i pels pares que ens podem relaxar sabent que no hi ha massa perill.

img_20160903_150714

Una cosa que està despuntant a Sardenya són els vins. En general la fruita i la verdura de l’illa són molt bones però d’uns anys ençà, les vinyes i els vins estan agafant molta força. De tornada a il Mirto, vam parar a una bodega per degustar-ne, potser ens hauríem d’haver assessorat més o potser és que a casa en tenim de molt bons i les comparacions sempre són odioses, però no ens van sorprendre. De fet, després, parlant amb un amic sard, ens va donar una llista dels que ell creia millors, estic segura que la propera vegada podrem canviar d’opinió.

Una de les raons per triar Sardenya com a destí de vacances va ser que hi tenim bons amics, en Giulio i la Stefania. Ells viuen a la capital Cagliari, al sud i això vol dir creuar tota l’illa.

El sud no és una zona molt popular o una ruta molt habitual de fer però els viatges són així, et mous per moltes raons diferents i aquesta vegada, no ens motivava tant les atraccions turístiques o les platges més populars o les restes arqueològiques. Veure els nostres amics i compartir amb ells el cap de setmana va ser l’excusa del viatge, i realment ha estat un plaer i una manera genial de conèixer l’illa.

De cami cap a Cagliari, això si, vam desviar-nos de l’autopista per fer recòrrer la carretera panoràmica de la costa i visitar Bossa, un poble preciós, amb cases de colors sota un castell amb bones vistes, el castell de Malaspina (que te la explicació turística escrita en català, tot i que no t’ho informen), i un riu navegable que la travessa, un lloc emblemàtic que no ens volíem passar de llarg. De fet, en diuen la Venecia de Cerdenya….potser una mica agossarada la comparació….

El llarg trajecte en cotxe ens va deixar una mica ko. Les carreteres no són com aquí i la conducció tampoc. Els italians sempre han tigut fama de conduir bruscament i els sards no seran menys però a més, les indicacions no són el seu fort, si no ho conèixes és més fàcil perdre’t que encertar el camí i com que som de la vella escola i anti GPS, doncs a donar voltes, que no ha estat res, fins a trobar l’allotjament que teniem reservat. Durant els dies del sud vam optar per un apartament, airb&b, a Quartu sta Elena, el que vindria a ser l’Hospitalet o millor dit, El Prat si ho comparem amb Barcelona. L’apartament era tal i com mostraven les fotos, molt coquetó, però potser una neteja a fons i un millor assortiment d’estris de cuina ajudaria a estar-hi més a gust, ara tot s’ha de dir, qualitat-preu, val la pena.

El primer dia a Quartu vam decidir fer platges, la intenció era arribar a la zona sud est però altra cop, les carretes no ens van ajudar i després d’una estona de passar per una autovia que s’endinsava cap a l’interior vam girar cua i vam tornar a les platges que havíem vist pel cami, Capitania, també amb algues i poca sorra, però amb una aigua transaparent com un mirall i Poeto, una platja fantàstica, llarguíssima, només a cinc minuts de la urbe, amb poca gent i molt tranquil·la, degut a l’època de l’any. Ens hi vam quedar fins tard. Per sopar vam anar a una pizzeria especialitzada en cerveses artesanes, una de les noves passions que també ens fan moure amunt i avall i formen una part important dels nostres viatges.

Guiats pels nostres amics, vam poder comprovar que Sardenya no té res a envejar al Carib. Ens van portar a Cala Pino. És una platja de sorra clara i aigües transparents on els nens van estar jugant, xipollejant i divertint-se infinitament. La imatge de quan un pensa en vacances, en relax, en benestar, és això i si ho rematem amb un bany a la piscina i un sopar de brasa a la caseta de platja de Castiades, el colofó està servit. Això és vida senyors!!!

A Sardenya, no només es menja pasta, també fan molts guisats i ens va sorprendre que es mengi tanta carn de cavall. Aquí cada cop té més tirada lo saludable, i això fa que tinguin triturats, per nens a partir dels quatre mesos, de cavall o conill….. ens va xocar. I és que les recomenacions alimentaries pels nadons varien moltissim d’un país a l’altre. Per sort, en Roc és bon menjador i tot el que prova li agrada.

Cagliari és la ciutat més gran de l’illa i per això hi vam dedicar, al igual que l’Alguer, pràcticament tot el dia. Refugiant-nos com podíem de la fortíssima calor i seguin la ruta que en Giulio (apasionat de la història, gran lector i treballador de l’arxiu oficial) ens marcava, vam poder veure tot el casc antic, la torre de l’elefant, la catedral, on hi estaven celebrant un casament, gràcies al qual vam poder veure la impressionant cripta en exclusiva (se suposava que estava tancada al públic però en Giulio ens hi va colar…), la imponent basilica de Bonaire, el seu claustre i la seva Verge que va ser “miraculosament trobada” dins una caixa davant les costes de la ciutat….. i com no, no podia faltar en la ruta, la visita a la botiga oficial de l’equip de futbol, el Cagliari, del que els nostres anfitrions son grans aficionats. Botiga plena de merchandaising amb la bandera de l’illa que consisteix en una creu i quatre caps de raça negra amb els ulls tapats per una cinta o bé amb la cinta com a diadema. La llegenda més acceptada, segons en Giulio, diu que aquesta bandera prové de la Corona d’Aragó, per la qual van lluitar, en l’època de dominació Catalano Aragonesa, nombrosos Sards.

Per dinar van escollir un lloc ben típic, l’Antica Cagliari, a la via Sardegna, un carrer molt centric. Com ja ens van dir, aquí hi ha mil llocs per menjar, estem al rovell de l’ou, però en aquest, a més menges bé. I no els faltava raó, tot el que vam tastar va ser de categoria. Inclós els bons vins blancs locals. Impressionant.

Per sopar, tot i que no teníem gana, vam gaudir d’un magnific birrificcio (o brewpub en termes anglesos), el Cattarancio, on a més de bona cervesa artesana produïda allà mateix, tenen un local molt acollidor i una bona carta. La Pale Ale de la casa es realment magnífica.

Van anar passant els dies, i de platja en platja i “tiro perquè em toca”: Chia, una de les més conegudes del sud oest ens va tocar ventosa però preguntant s’arriba a Roma i de seguida ens van indicar una altra platja a prop de Pula, La figuetta, més arreserada per poder passar la tarda.

L’Emma estava entusiasmada amb tanta aigua, es com un peixet i en Roc, a part de fer les seves primeres capbussades també va començar a fer les seves primeres passes.

Amb el cotxe ple de productes típics, pasta de mil formes i especialitats (currigioli, mellorelli, trofia, orechiettes)…salses, formatges, galetes, cafè etc tocava començar a tornar, aquest cop vam travessar més de pressa, només ens vam desviar a Cabras, per dinar. Varies persones ens ho havíen recomenat però potser per la calor o que havíen estat de festa el dia abans, el poble estava mig apagat, i encara és hora que sapiguem què volíen que hi anessim a veure.

Afortunadament, el fantàstic dinar amb spaguetti a la bottagara ( ous de peix, molt típic de la zona….inclus sembla la industria més potent del poble) i entrants típics i la posterior visita fugaç a San Salvatore, un poble amb els carrers sense asfaltar i les cases baixetes que recorden una pel·lícula de far west, van salvar la tornada.

Tampoc podíem marxar sense acomiadar-nos del mar. No sé si perquè no ens tornaria a veure o perquè, però estava una mica més empipat que de costum, així que les onades i la bandera vermella van dir-nos adeu o millor dit, fins una altra perquè l’illa és gran i només en coneixem una petita part.

A les quatre i mitja del matí i després d’una nit de tempesta, estavem al port, esperant per embarcar cap a casa, mig endormiscats i amb la satisfacció d’haver passat uns dies molt agradables. Tot un encert per viatjar amb nens.

Ja som familia! I seguim viatjant!

Quantes coses han passat des de l’ultima entrada,no se ni per on començar. Faré un resum ràpid del més destacat. Ha passat més d’un any des del darrer post de les nostres escapades i segurament n’hem fet d’altres perquè això de moure’ns ho duem a dins però, el blogg l’hem tingut més aparcat. En aquest any, el Victor ha trobat feina, a Londres;La Laura ha seguit treballant a la farmàcia del centre de Barcelona; Vam estar junts de vacances al Canadà i mira per on, hem tingut una nena,l’Emma! Maquíssima,boníssima i que ens ha donat un rajolí més de felicitat en les nostres vides.

 

Bé doncs un cop posats en situació, potser ja deduïu d’on anirà el post aquesta vegada, si, Londres o millor dit,Anglaterra perquè com que ja està molt vist explicarem l’escapadeta que hem fet cap a Oxford, Stratford upon Avon i Warwik.

 

Aprofitant la baixa maternal,la Laura i l’Emma han anat dues setmanetes a veure al papa, el Victor. Per sort i encara que sembli mentida ha fet dies molt bons,tret d’un parell de vespres que va refrescar de valent, el temps londinenc es va comportar amb la petita Emma.

 

Així que després de passejar pel barri de Wapping, el mercat dominical de Brick lane, Victoria’s park, Trafalgar square amb la obligada visita a la National Gallery i fer una mica de barri per Algate i Whitechapel, ens decidim a llogar un cotxe i fer una escapada.

 

Primera parada, Oxford on arribem després de poc mes d’una hora d’haver abandonat London, que evidentment, com qualsevol ciutat gran, en costa molt sortir-ne. Comencem a veure els camps verds, amb ovelles, tant típics d’aquestes contrades.

La ciutat d’Oxford és famosa per la seva universitat, la mes antiga d’Anglaterra i la primera en llengua anglesa, per les desenes de “colleges” amb aquesta arquitectura tant característica i com no, per aparèixer en una pila de pel·lícules, potser les que ens venen més al cap són les de Harry potter i tota la seva tropa o Tomorrow never dies de James Bon.

Ara la visita la marca l’Emma i la seva gana. Bé, la nostra també. Només arribar el primer que vam fer va ser entaular-nos al cafè més antic de la ciutat i degustar un fish and chips i una burguer, perque amb l’estomac ple, les visites son molt més enriquidores.

Unes hores son suficients per passejar per la ciutat, impregnar-se de la tranquil·litat que es respira, sobretot si ho comparem amb la City de Londres, on tothom corre amunt i avall, i n’hi ha prou per adonar-se que és un bon lloc per passar-hi una temporada. Tant de bo ens hi haguessim pogut instal·lar un anyet, com estudiants! Pel que vam veure, tot gira entorn els estudis, hi ha colleges per tot arreu, la biblioteca és enorme i els uniformes estan a l’ordre del dia.

L’anècdota del dia ens la va proporcionar un taxista d’origen albanès, que just quan el Victor va anar a posar diners al parquímetre mentre l’Emma i jo preníem un “relaxing cup of cafe con leche” i un scone, va xocar amb el nostre cotxe de lloguer i ens el va abonyegar…. es que en Giovani, que així es deia el taxista, anava marxa enrera, sense mirar i parlant pel mòbil. Per sort ho vam arreglar amistosament i va quedar en una cosa més a explicar.

La nit la vam passar a un hotel de l’autopista, un d’aquests de la cadena Days inn, que surten molt econòmics i estan la mar de bé. Suposo que si haguéssim viatjat sols ho hauríem fet diferent però amb la nena, vam preferir tenir un centre d’operacions i des d’allà fer les visites pertinents.

El segon destí, Stratford-upon-avon, el lloc que va veure néixer Shakespeare i on està enterrat.

Hi anàvem amb una mica de recança, doncs ens havien dit que estava ple de turistes, i que semblava un parc temàtic, però potser per això mateix vam trobar que no n’hi havia per tant.

A part de les atraccions més populars com són la casa on va néixer el famós escriptor i el teatre, la passejada pel riu i la caminada fins a l’església on descansen les restes del mestre, rematen una visita agradable i molt recomanable.

Potser a l’Emma també li va semblar interessant perquè tot i que normalment dorm força durant el dia, va estar atenta i desperta durant tota la visita. Només es va adormir quan vam tornar a agafar el cotxe cap a l’hotel. Fins i tot a mig dinar, el Victor va haver d’aixecar-se i passejar una estona.

La darrera , i segurament la més especials de les visites, va ser a Warwick. Aquest cop, teníem un objectiu clar. Fer una foto el més similar possible a una que s’havien fet els pares del Victor, més de trenta anys enrere. Segurament un estiu que el Javier va haver d’anar al Circuit de Silverstone i aprofitant les vacances, la Josefina el va acompanyar. La foto ens la va fer un noi molt simpàtic, que va tenir la paciència de buscar l’angle similar i fer que quedés prou acurada.

Warwick és un poble bonic, amb un castell impressionant, on s’hi fan representacions, banquets medievals, passatges del terror i que podríem qualificar-lo de parc temàtic que no vam poder visitar, però només el fet de passejar una mica amb la foto feta ja ens va omplir del tot el dia.

 

Les gairebé tres hores de tornada a London, amb el sol que s’anava apagant i el bon gust de boca d’aquests dies de calma, van acabar d’arrodonir la primera escapada de l’Emma, fora de les terres catalanes.

Imatge