Cinquena setmana del Rodamons tour

Aquesta setmana hem estat capficats amb la ruta, avançant però ja pensant en el punt més llunyà del viatge. Rumiant com baixar i quina ruta agafar. Hem deixat enrere els bàltics per començar amb els països nòrdics.

A Sigulda, l’ excursió fins a dalt el castell ens ha sorprès molt pel fet de trobar bolets i cargols gegants pel camí, hi havia un munt d’escales, una cova amb inscripcions i la baixada amb telefèric et permet una vista d’ocell sobre el riu impagable .

A Riga  ens hem fet la típica foto amb les lletres de la ciutat, hem dinat a un lloc pijo que feien menú, el Víctor ha fet una cervesa amb un amic a un dels millors brew pub de la ciutat i hem buscat els edificis art deco que surten en el folletó d’informació amb els nens.

A Tartu ens ho hem passat molt bé, parc, compres, sopar típic en un antic celler, música, festa amb bombolles de sabó i concert amb els swamp shakers,un mític grup de rock’n’roll letó.

A Tallin, visita llampec pel casc antic, taller de massapà, pizza italiana en un lloc molt kitch i pluja ( com veieu, encara tenim un temps així-així)

El ferry Tallin-Helsinki dura només tres hores i teníem l’intringulis de si ens deixarien passar o ens voldrien posar en quarentena però ningú ens ha dit res, hem descansat i relaxat.

A Helsinki dormim davant del mar,  conduïm per les illes que formen la ciutat, passegem a peu pel casc antic i per les ferreteries, la Ramona ha tingut un petit imprevist i hem de trobar una peça per poder tancar de nou l’armariet que ens fa de rebost.

A Siilinlanhti ens despertem davant un llac i sentim l’autèntica finlandia, mengem bayes silvestres, caminem pel bosc i trobem un salt d’aigua.

Fem carretera, molta carretera, de tant en tant ens trobem algun ren i moltes autocaravanes amb les que ens saludem.

A Rovaniemi passem un gran dia. Coneixem al sr vermell ( el Pare Noel), ens banyem a la platja i provem la sauna finlandesa en família.  

Deu n’hi do amb una setmana….però estem a gust, aquest viatge es tracta d’avançar, no tirar enrere i tornar amb un munt d’experiències a la butxaca.

Quarta setmana Rodamon’s tour 2020: i els parcs que no faltin !

Acabem el recorregut per Polònia fent nit en un pseudocàmping (  una casa particular amb jardí i quatre bungalows) a Bialystok. La ciutat ni l’anem a veure, ens quedem al parc del costat, vora el riu. Tenim ganes de canviar de país així que, tirada llarga fins a Kaunas.

Entrem a Lituania amb els consells del Nerjius a la butxaca i ganes de veure el mar.

A Kaunas, descobrim una mica la gastronomia local, la ciutat antiga i la part més moderna

Al turó de les creus, on més de 40000 creus ratifiquen que és un país amb fe, veiem una parella de nuvis que en planten una.

Al càmping de Klaipeda, celebrem l’aniversari de l’Emma amb trucades i missatges, globus, garlandes, regals i pastís. Fem amistat amb una família de Txèquia, ens banyem al bàltic i gaudim de la platja. La noia de la recepció li fa un regalet d’aniversari i tot. No hauríem pogut trobar un lloc millor per passar un dia tant especial.

A la península de Curlandia, una llengua de terra que està just davant de Klaipeda i que connecta al continent per la part de Kaliningrad. Pugem una duna gegant de més de 50 metres, visitem un bosc ple d’escultures de bruixes i dimonis i gaudim d’un paisatge únic i espectacular.

Se’ns acaba el país i entrem a Letònia, aquí ens trobarem amb l’Amanda, una amiga que és d’aquí però viu a Barcelona i ha vingut a passar les vacances d’estiu com cada any.

A Liepaja gaudim de la platja, del parc on els nens patinen i juguem i d’un boníssim burblewaffle ( un gofre amb bombolles importat d’àsia que l’ofereixen a tots els kioscs de menjar).

A Ventspils més parc infantil, aquest cop, espectacular amb tobogans gegants; dinem a un Beer garden que es fan ells mateixos la cervesa, passegem pel port amb un vent que quasi se’ns emporta i ens fem fotos amb les vaques.

A casa l’Amanda ens trobem com en família. Anem a la platja, a passejar pel bosc, juguem a jocs de taula, xarrem mentre degustem una copa de vi amb ella, la seva mare, els cosins i els tiets. Acabem la trobada dinant tots junts. Una parada d’aquelles que carreguem piles per poder seguir el camí cap a la capital.

Novament el temps no està de part nostra, fa estones de bo però cada dia plou una mica així que seguim avançant.

Tercera setmana tour 2020: Polònia

Per fi un país que ens dura una setmana gairebé sencera, i és que Polonia és gran i molt més modern del que ens pensàvem. De moment és el lloc on hem trobat més turisme. El paisatge varia molt. A l’entrada des d’Eslovakia, els Tatras, les muntanyes més altes de la zona, després hem passat una zona de fruiters i conreus i l’acabem amb els parcs naturals de boscos antiquíssims i una zona de llacs en general és un país força pla i per això la bicicleta està molt més present del que ens podríem haver imaginat.

Ja sigui perquè no ens ha fet massa bon temps o perquè no parlem polonès, el fet és que no hem connectat massa de bon principi, ens donava la sensació que anàvem a contrapeu. Ens ha sorprès un gran xàfec a Krakow, se’ns ha espatllat el mòbil,  després de passar una bona calor al matí, quan hem volgut banyar-nos, no trobàvem on i fins i tot ens han posat una multa per excés de velocitat per no reduir a 50 en una travessia urbana. En fi, hem estat uns dies gafets però hem remuntat. S’ha arreclat el mòbil, ha sortit el sol i ens hem banyat.

El que ens ha impressionat molt són les esglésies, n’hi ha per tot arreu, sempre molt grans o amb formes prou especials perquè no se’t passin per alt i per les poques que hem visitat per dins, estan molt decorades. Es podria fer un tour d’esglésies icòniques pel país. El diumenge, vam veure gent fent cua fora de l’església i tot, sembla increïble.

 Les ciutats, acostumen a tenir un centre antic amb una plaça central per visitar i després es van engrandint amb urbanitzacions, a vegades més d’estil soviètic, amb grans blocs de pisos i a vegades més americà amb cases unifamiliars, grans i jardins molt ben cuidats.

El que si que hem notat és que va ser un país molt castigat durant la segona guerra mundial, tant per la gran quantitat de jueus que van ser aniquilats però també després amb l’ocupació soviètica que va sotmetre el país a un règim molt sever i tot això es respira a cada lloc on vas.

Perguntant a un amic polonès ens va dir que no ens podríem perdre dues coses: les mines de sal de Wieliczka i krakow així que, ho teníem fàcil.

Primera parada, Wieliczka. Unes altres mines de sal però completament diferents a les de Halsttat. Aquí hi ha escultures i capelles o més ben dit esglésies de sal amb les seves escultures, les seves làmpades i galeries espectaculars. Vam baixar a peu tantes escales que l’endemà ens sentíem els bessons, i tot i estar caminant per les mines gairebé dues hores, només en vam veure un 1% del total de l’excavació.

A krakow vam visitar el castell per fora, la gran plaça central, els carrers del voltant i  el museu dels jueus de Galicia, i és que Galicia és el nom de la regió que actualment ocupa Polònia, que a través de fotografies explica tant la vida i els costums jueus com l’horror de l’holocaust. També vam passar per Nova Huta, una ciutat dormitori de Krakow feta per allotjar els treballadors de les fàbriques d’acer i que seguia el típic patró de les ciutats comunistes amb una plaça central de la qual en sortien blocs d’edificis, mirat des de dalt té forma d’estrella.

 A les afores de Lublin on només va parar perquè esperàvem trobar-hi un parc aquàtic,  es pot visitar un antic camp de concentració amb un gran monument brutalista a la porta.

A Sandomierz ens hem emportat una agradable sorpresa en trobar una petita ciutat molt cuidada on feien uns gofres i uns pastissos boníssims.

Per fi vam poder-nos banyar a unes piscines municipals amb un tobogan de tub xulíssim.

A Bialowiezka, el parc Natural on es poden avistar Bisons europeus i el bosc més antic d’Europa ens hem pogut acostar fins la frontera amb Bielorusia i hem fet un tour de quatre hores que semblava una classe magistral de botànica. Pobres nens van aguantar com uns campions mentre a sobre se’ns menjaven els mosquits. L’endemà com a recompensa hem anat a la reserva de bisonts i després a fer unes compres per celebrar l’aniversari de l’Emma que serà d’aquí molt poc.

Pel que fa el menjar, que sabeu que ens agrada molt. Hem encertat força. Hem tastat els pierogi , uns raviolis de formatge. El kotlet, llom arrebossat i uns guisats de porc i de cérvol molt bons. Però es una cuina molt d’hivern i força repetitiva. Les sopes són boníssimes i els gelats de màquina tipus sandy són gegants. El que hem gaudit més, sens dubte, els gerds!!!

Mmmmm……

El video resum de la setmana polonesa:

Rodamon tour 2020. Segona setmana.

Ja anem minorant la marxa, poc a poc el viatge va agafant el seu ritme. Tot i que hem parat massa a ciutats i hem fet bastant el turista. És difícil passar per llocs com Innsbruck,  Viena o Bratislava i no dedicar-hi almenys un dia sencer.

La Ramona es porta molt bé, amb els ajustos típics de l’edat, penseu que ja té més de 14 anys. De mecànica està del tot revisada i la cabina hem comprovat que aguanta un aiguat d’estiu d’allò més bé. I és que, a Halstatt, en va caure una de ben bona. Tota la nit plovent i l’endemà, també.

Aprofitar els dies de pluja a vegades es fa complicat, però aquesta vegada ho hem fet comprant i conduint. Supermercat a tope, estris que ens faltaven i parc infantil cobert. Els nens contents i nosaltres també.

Com explicàvem, a Àustria és difícil trobar aigua a les gasolineres, almenys les que hem anat parant,  així que ens toca tirar més de càmping. A més, si la idea és visitar la ciutat, val més estar a un lloc vigilat. Per sort, i buscant una mica trobem una àrea a l’entrada de Viena que està molt bé. En un cop de metro et plantes al centre i així no hem de patir per res.

Visitar la ciutat en un dia és tot un repte, segur que ens hem deixat mil coses i acabem sortint amb la sensació de que no ens hi hem sabut trobar del tot, però per nosaltres, el més bàsic està fet. Palaus imperials, el quadre del Petó de Klimt i menjar un bon Sacher poden resumir la nostra visita a la ciutat. Òbviament també vam passejar, jugar als parcs i anar amb tramvia. Entre que era diumenge i l’efecte Covid, que fa que no hi hagi gaire gent enlloc, ens vam sentir com si la ciutat fos nostra!

Per qui no ho coneix, viatjar amb nens té el seu punt, veus les coses des d’una altra prespectiva. Potser no veus tot el que voldries però en dues setmanes que portem, veiem com ells van creixent, s’acostumen al viatge, estan més pacients i s’interessen més per les coses. Ens va al·lucinar com es van portar al museu del palau de Belvedere. Ells sols van inventar un joc de pistes amb els fulletons del museu i anaven buscant tots els quadres. Molt guai.

Com a recompensa a l’esforç que fan, hem dedicat un dia sencer al Prater, el parc d’atraccions de Viena, és un parc antic, amb atraccions de fira que ocupa un espai molt gran, podem dir que va ser un dia de cotxes, tant els nens com el Victor i jo, el que vam gaudir més van ser els autoxocs i els cars.  Per mala sort, la monumental noria estava tancada així que no hi vam poder pujar.

I de Viena a Bratislava és un passeig. Tot seguint el curs del Danubi en poc més d’una hora canvies de país i et plantes a Eslovakia, un país nou pels que tenim més de 30, on la petja comunista es nota i es veu.

Bratislava és molt moderna i cosmopolita, hem tingut la sort de trobar un lloc idíl·lic davant del riu on fer nit, amb la ciutat al front. Podríem dir que s’està convertit en una ciutat una mica hipster, amb botigues internacionals, menjar internacional, foodtucks i un ambient molt al carrer. Seria un lloc fàcil d’adaptar-s’hi, almenys a l’estiu.

Sortint de la capital, la cosa canvia. Tot i que els llocs que hem vist fins ara són prou turístics, Trençin i el seu castell monumental i Ciçmany i les seves cases pintades, se suposa que per espantar els esperits de la natura, estem impacients de seguir descobrint.

Us deixem el segon vídeo, esperem que us agradi!

Rodamons tour 2020. Primera etapa.

Una setmana dona per molt, hem fet gairebé 2000 km i hem passat per cinc països, ja veieu, anem a tota màquina!

Aquesta setmana estem aprenent a anar amb autocaravana, que té els seus secrets, no us penseu!

De moment, ja hem reparat la bomba de l’aigua un parell de vegades, hem canviat un fusible, s’ha trencat una peça que ajuda a tancar la nevera i hem fet un petit copet al darrera. Què us sembla? Complert no?

El tema subministraments sembla que el portem prou bé, pel que fa a l’electricitat ,cap problema, perquè amb el que arribem a córrer es carrega tot; del tema gas, sembla que va tirant, estem a l’espera que s’acabi la primera bombona per fer un càlcul aproximat de com anirà la cosa; i si parlem de l’aigua, ui l’aigua, cada país té les seves maneres, per Suïssa, cap problema, trobaves aigua per tot arreu, lavabos públic, fonts…en canvi a Àustria hem parat a un càmping perquè no trobem punts d’aigua enlloc i tots els lavabos que trobem són pagant. En fi, que ens haurem d’adaptar i estar a l’aguait per no quedar-nos sense.

 Pel que fa a les aigües grises i les del wc químic, també n’hem fet de tots colors. Un dia se’ns van obrir les aigües grises en plena marxa i de cop vam veure un rierol que sortia de la caravana en una baixada i el primer dia de buidar el wc, estava tant ple que va sortir una mica per fora i per netejar-ho va ser un drama.

A part dels temes pràctics, hem pogut veure moltes coses i ens ho hem passat molt bé.

A França, ens hem banyat en una platja d’aigües cristal·lines gairebé sols.

A Suissa, hem quedat amb amics a Lausane i a Berna, hem visitat Gruyere, hem passat per Interlaken. A Luzerna hem passejat pel seu famós pont de fusta, pel passeig vora el llac i hem gaudit d’un espectacle de circ al carrer, fantàstic.

A Liechestein hem vist el palau del princep , a l’Emma li ha picat una abella i hem jugat al futbolí.

Liechtenstein

A Àustria, ens hem perdut per la carretera, literalment, hem fet una excursioneta fins a un salt d’aigua, hem vist llames, hem menjat pretzel i salsitxes. A Innsbruck ens vam trobar unes catalanes als jardins imperials i un austríac que parlava andalús. A Hall in Tirol hem dormit vora el camp de futbol abans de visitar un poble molt pintoresc i hem al·lucinat amb el llac de Halstatt.

Però si alguna cosa hem fet durant aquests dies és gaudir de tots els parcs que trobem, conduir força i menjar gelats!!!

Ah, per cert, l’autocaravana ja té nom, es diu Ramona i de moment, tret de petits detalls que el Victor va solucionant, es porta molt bé!!!!! Clar que, la portem a llocs molt xulos o és ella que ens porta a nosaltres???

Us deixem un vídeo de la primera setmana!….i com veieu, tenim instagram @rodamonfamily , on procurarem anar publicant una foto cada dia…

Fins aviat!!!

Despertem del somni…i viatgem

Bé família, al final, despertem del somni i deixem de viatjar virtualment pel món….i ho fem, per sort, per començar a viatjar de debó.

Evidentment, el projecte d’arribar a centre àsia amb la caravana, s’ha esfumat amb aquesta pandèmia, però tot i que no poguem visitar la majoria d’exrepúbliques soviètiques tal i com tenim planejat, si que intentarem, si més no, arribar fins al bàltic en família amb la nostra caravana, a veure que passa.

Sortida, dia 2 de Juliol de 2020
Sortida al matí del 2 de Juliol de 2020, tots quatre i la Ramona, la nostra autocaravana.

Ara sí, us ho explicarem de debó….amb poca informació potser mentre duri el viatge (viatjar amb nens et deixa poc temps per a res que no sigui estar tot el dia per ells), però esperem amb fotos i videos de moment, i amb més info i detalls quan tornem a casa.

Seguim endavant! Sempre!

Arribant a l’infern

27 maig

Mare meva, per fi! Una connexió a internet!!! Turkmenistan té poquíssims llocs amb wifi i algunes pàgines estan tancades, de manera que és impossible connectar-se a facebook, parlar per wtsp o veure segons quines pagines com el wordpress. Per això aquest post ens l’ha penjat una amiga de Barcelona. Gràcies guapa!! ( no ha volgut que diguem el seu nom, jijiji)

Estem a un país boig, la gent treballa moltíssim per un sou miserable, creuen que el seu president és el millor del món, quan vist des de fora és un dictador sense escrúpols que fa girar a la població segons els seus capricis. Era el dentista de l’antic president i no se sap ben bé com ha arribat al càrrec. En fi, que ens pensem que nosaltres vivim en una república bananera però n’hi ha que estan molt pitjor.

 

D’Ashgabad no cal dir-ne gran cosa més. Marbre i més marbre, avingudes colosals i molt poca gent. Estàtues d’or, quadres amb la foto del president, fonts de colors i anuncis governamentals.

Vam sortir ràpid d’allà, no ens aportava res, bé si, almenys allà teníem connexió amb l’exterior. Tant bon punt sortim de la capital, el temps torna enrere, la modernitat està molt centralitzada i la gent rural segueixen com fa cinquanta anys enrere. Però ens és molt difícil interaccionar per l’idioma.

Una de les coses que ens atreia del país és el gran cràter que hi ha al mig del no res i que fa més de 40 anys que crema. En diuen la porta de l’infern i és una excavació que va tocar una enorme bossa de gas, les flames no s’han apagat mai. Anant cap allà ens vam trobar en Phillip, un anglès d’uns cinquanta anys que recórrer l’Àsia central amb una petita vespa i una motxilla. En Phillip ens va aconsellar que anéssim cap al cràter amb taxi, la carretera és pràcticament inexistent i amb la caravana ho podríem passar malament. Nosaltres, com a bons viatgers, escoltem molt els consells i li vam fer cas. Van deixar l’auto a Darvaza i vam seguir cap allà amb un taxi. El taxista, parlava una mica d’anglès, ben just, però resultava agradable i simpàtic amb els nens.  Quan vam arribar allà va ser molt impactant, tot i que havíem vist fotos, la calor era asfixiant i saltaven espurnes per tot arreu. Si haguéssim gravat la cara de l’Emma i en Roc, segur que n’haurien fet un gift pel wtsp. Van estar hores parlant del foc i de l’infern i de les flames, jjjijijijij com mola la imaginació i les converses de nens.

Aquell dia vam sopar amb en Phillip, un tio ben peculiar, és un viatger experimentat, quan va complir divuit anys va agafar el “màgic bus” a Londres i va arribar fins a l’índia on s’hi va quedar més de cinc anys, després va tornar a casa, va treballar una mica i va tornar a viatjar cap a indonèsia, va aprendre indonesi però es va enganxar a la beguda i van enviar-lo de nou a casa a rehabilitar-se. Ara viu a Anglaterra però es permet un viatge a l’any, ell sol, amb la motxilla, la vespa i el seu diari.

21 06 philip

Després de Darvaza, que no té res d’especial,perquè el sr president va fer destruir el poble, acusant-lo de no ser prou digne del cràter,  seguim per la carretera cap al nord i després de quatre llargues hores de carretera pel mig del desert, amb un paisatge monòton i avorrit arribem a Köneürgenç gairebé a la frontera amb Uzbekistan. Aquestes sorpreses en ruta et deixen amb la boca oberta. Resulta que Köneürgenç és patrimoni mundial segons l’UNESCO i en la seva època més esplendorosa va ser la segona ciutat més important de l’Àsia central. Actualment deshabitada, avui consta de tres zones arqueològiques que ocupen una superfície aproximada de 3,5 km quadrats i entre les diferents construccions trobem una fortalesa, mausoleus, un minaret de 60 m d’alçada que domina tota la ciutat, un cementiri musulmà on hi trobem el mausoleu del fundador de les escoles sufís i en general, una mostra de l’arquitectura en una àmplia regió, des d’Iran a l’Afganistan, i inclòs de l’imperi mongol durant el segle XVII.

 Acabem el dia relaxats, jugant a pilota i estrenant l’hamaca entre l’auto i un arbre que ens ha anat bé. Llegint i agafant forces pel proper pas, tornarem a passar frontera, aquest cop cap a un país que ja vam tenir el gust de trepitjar fa més de deu anys, haurà canviat molt? L’entendrem una mica més aquesta vegada?

Trukmenistan té una zona més cap a l’est que també mereix una petita menció, l’antiga ciutat i restes de Merv però ens desviava molt del nostre itinerari així que ens conformarem amb llegir-ne la seva història i veure les fotos d’altres.

Per cert, fa de mal dir però que fins a dia d’avui no haguem tingut pràcticament cap pega amb l’auto ens fa estar molt contents. Sembla que ens hem entès molt bé.

Turkmenistan, el país tancat.

21 maig

Bon dia des de Awaza ( el Benidorm turkomà) !! No sé què sabeu de Turkmenistan, per resumir-ho en poques paraules us diria que és un país tancat, que ha tingut dos presidents memorables.

No podria pas decidir si, el més agosarat va ser el que va canviar els noms dels mesos de l’any i els dies de la setmana, va omplir el país d’estàtues seves i va escriure un el llibre que es va convertir en un tot per la població,  Turkmenbasi.

O el que ha convertit la capital del país, Ashbagad, en la ciutat del món amb més façanes de marbre per metre quadrat i que organitza curses de cavalls on ell n’ és absolut guanyador, Gurbangulí Berdimujamédov.

Tots dos mereixen un post sencer per parlar de les seves excentricitats, però si en voleu saber més, hi ha un llibre molt interessant, Sovietistan d’Erika Fatland.

El fet és que ens hem plantat a Awaza, envoltats de macro hotels i de famílies turkomanes, més aviat adinerades, que hi passen les vacances. Demanem aparcar la caravana a l’aparcament d’un dels hotels i cap problema, de fet, ens conviden a la piscina  i al bufet on els nens s’ho passen pipa i nosaltres observem amb els ulls ben oberts. No hi ha internet però al hall hi ha una zona de màquines recreatives i begudes de colors. Les famílies apareixen poc a poc a la piscina, les dones semi-vestides, xerren i miren revistes, els homes juguen a cartes i fumen. Els nens, juguen a pilota i a pales…no sabem com interaccionen amb l’Emma i en Roc, no parlen el mateix idioma però s’entenen.

Per lo gran que és l’hotel, hi ha molt poca gent. Hi ha més servei que hostes. La zona fa una mica de tristesa, infraestructures gegants i buides. La carretera que hi arriba té sis carrils i està recent asfaltada però gairebé no hi passen cotxes. Pel que sabem, va ser una iniciativa del president però que mai ha arribat a ser el que ell esperava i l’hotel no està sol, una avinguda plena, amb piscines i jardins, parcs aquàtics i edificis impressionants. Pel que hem preguntat, els preus són molt assequibles, uns 25£ per nit. El problema és, qui té interès en anar-hi? La gent del país és molt pobre, no s’ho pot permetre i els forasters, fins ara era dificilíssim entrar al país, a més, el mar caspi és fred inclús a l’estiu i a fora fa molta calor. Ni tant sols els anglesos, que són els que es mouen més del món s’hi ha interessat.

Amb un dia en fem prou, passegem una mica sense companyia un cop ja cau el sol. De dia l’únic que es pot fer és remullar-se a les piscines. Dormim al mateix aparcament i l’endemà enfilem cap a Ashbagad ben d’hora, a les cinc de la matinada. És una bona tirada, més de sis hores i no volem que ens enganxi el sol. L’auto només té aire condicionat a la cabina, i quan anem en marxa i les finestres obertes semblem un avió a reacció, tot vibrant. Cap al migdia ja som a la capital, al·lucinem.

 

Entre la calor i la lluentor del marbre sembla que siguem en una bombeta. Estem enlluernats per tots els edificis blancs i monumentals i les estàtues daurades i les fotografies del president  que hi ha per tot arreu no ens ajuden a orientar-nos. Ens hem ben perdut. Parem l’auto i demanem ajuda a un vianant, resulta ser taxista, que just tornava de menjar alguna cosa. Parla perfectament anglès i s’ofereix a indicar-nos el que vulguem. Li diem que no tenim un lloc concret, que estem de pas i que si li sembla i pagant el que calgui ens podria fer de guia durant un parell d’hores. Estem de sort i ens accepta la proposta. Està molt orgullós de la seva ciutat i del seu país i ens vol ensenyar perquè.

Primer ens porta al restaurant on ell ha dinat, ens aconsella sobre el menú i ens fa de traductor amb el cambrer. Menjarem una mena de pinxos de carn i verdures amb pa i acompanyats d’arròs. No allarguem massa l’estona del dinar, tenim ganes de descobrir la ciutat i pugem al seu taxi que té aire potent. Ens passeja pels carrers més importants, plens d’edificis grans de color blanc, fa calor i ens explica que és per això que hi ha tantes fonts per tot arreu. Passem per davant un monument immens d’un llibre i aquí si que s’esplaia amb les bondats de l’antic president del país i per extensió del nou president. Diu que és gràcies a l’esforç d’ells per fer que el país vagi endavant que els habitants de Turkmenistan poden viure amb el gas, l’aigua i els bàsics coberts, que no els cal massa més. Que tot el que han de saber a la vida ho tenen escrit en el llibre del primer president el Ruhnama.

20 04 Ruhnama

Està clar que el senyor te una edad i que va viure en ple règim dictatorial. M’agradaria parlar amb algun jove a veure si pensa el mateix.

Al cap d’un parell d’hores de ruta i molta xarrera ens porta de nou a la caravana, ens aconsella un lloc per aparcar i fer nit. L’home ens ha caigut bé i no tenim molta informació del país així que li fem cas.

Ens fem una dutxa i a dormir, ens hem llevat molt aviat i tot i que no hem caminat gaire, ha estat un dia intens. Demà passejarem una mica més per la ciutat a veure que ens amaga.

Entrant a Àsia Central

18 de Maig de 2020

Hem arribat aquest matí a Turkmenbasy, estem oest de Turkmenistan. Estem realment excitats.

Aquests últims dies, els hem dedicat a descansar i relaxar-nos.

Els dies 12 i 13 de maig encara vam estar per la Costa del Caspi, mentre gestionàvem els visats de Turkmenistan via telèfon amb l’ambaixada de Bakú. És realment curiós com pot canviar la forma d’aconseguir un visat segons a quin país el demanis: no és matemàtic el tràmit que has de seguir, i menys si el visat és d’un país poc transparent en la seva organització estatal. I Turkmenistan no ho és gens de clar…bé, de fet si que és clar: és una dictadura. Una de les més xungues. Però això ja us ho anirem explicant.

En fi, el visat va ser realment fàcil de gestionar.

L’altre cosa caòtica era aconseguir saber quan sortia el pròxim ferry cap a Turkemnistan. Això era qüestió de trucar cada dia. Finalment, el dia 16 al matí ens van dir que sortiria el vaixell aquell mateix vespre. No ens van dir exactament l’hora. Sort que ja havíem quedat per recollir els visats aquell mateix migdia a Bakú.

Amb presses vam anar cap a la Capital, una ciutat moderna i rica (Azerbaijan té petroli, molt petroli), vam poder veure una mica els edificis i el centre des de la caravana, i vam recollir visats.

Finalment ens van convocar a port a les quatre de la tarda. A les vuit ja érem a bord i a les deu marxàvem.

Tot i que el trajecte van ser unes 14 hores, entre tràmits d’entrada a port i diplomàcia variada, el vaixell no entrava a port fins el 17 ben entrada la nit, i fins a la matinada no trepitjàvem terra Turkomana un cop superada la aduana (tot havent repartit uns quants marlboro…).

El ferry és molt més modern del que esperàvem, i a més anava molt poc ple. Amb el mar en calma i poc per fer, vam jugar, dormir i gaudir de la brisa marina, bàsicament. Érem els únics europeus, la resta de passatge eren Tukomans i russos principalment. Sembla que serà els panorama que ens espera els pròxims dies.

19 06 caspian ferry turkmenbasy

EL CAUCAS. ENTREM DE PLE A LES REPÚBLIQUES SOVIÈTIQUES.

Abans de començar, deixeu-nos mostrar-vos el camí fet, i explicat, fins ara:

18 1 trajecte fins ara

I ara, us mostrem el mapa del que us expliquem en aquest post, per tal que us sigui més fàcil viatjar amb nosaltres:

18 1 trajecte d'aquest escrit

Ara si, som-hi.

Era el 26 d’abril.

Avui que escrivim aquesta crònica, ja fa més de dues setmanes que vam marxar del càmping de Dogubayazit. Estem ja a 12 de Maig, ens trobem a Müqtədir, un petit poble Azerí al nord de Bakú (Azerbaiyán), tot fent temps, a la costa del mar Caspi, per anar en un parell de dies a buscar els visats i entrar a Turkmenistan.

Els dies passats han estat intensos, hem entrat de ple al viatge en majúscules. L’aventura ha estat bestial, intensa, inoblidable. Espero poder relatar com es mereixen aquest quinze dies plens d’imprevistos, nervis i sobretot emocions. Moltes emocions.

Vam passar dos dies bestials al càmping: feia dies que necessitàvem no fer absolutament res, només piscina i una petita excursió per veure i trepitjar el Mount Ararat.

L’Ararat és una muntanya increïble: més de 5100 metres en forma cònica. És aquí on la llegenda cristiana diu que Noé va aparcar l’arca després del diluvi universal. Nosaltres, simplement ens hi vam apropar amb més gent del càmping, vam caminar una mica i vam fer pícnic a la seva falda. I allí va ser on se’ns van començar a trasbalsar els plans que teníem, tot just quan el Nerius, un lituà que viatja en bicicleta cap a l’Índia, i que si tot va bé a hores d’ara deu estar pel mig d’Iran, ens va dir que no podíem travessar directament de Turquía cap a Armènia, doncs els dos passos fronterers estan tancats, unilateralment per part Turca, des de fa anys. Realment aquesta frontera, ha estat objecte de conflicte des de fa dècades…

Sigui com sigui, ens trastoca el trajecte. Estem a menys d’una hora de terres Armènies, però el camí més curt ens obliga a fer una volta de sis hores, anant cap al nord, entrant primer a Geòrgia, per després tornar cap al sud per arribar a Armènia. Un jaleo que a més ens obliga a fer una volta per poder cumplir l’objectiu del viatge: trepitjar les 15 repúbliques que en el seu dia van formar part de la Unió Soviètica, i per tant, si o si hem de trepitjar Armènia.

Així que el dimecres 29 sortíem ben aviat amb la idea de trepitjar la primera de les ex repúbliques soviètiques del viatge, que finalment seria Geòrgia, terra natal d’Stalin. Tot anava bé, camí cap al nord de Turquia, quan de sobte, en una llarga recta vam veure que hi havia un ciclista, encara molt lluny, davant nostre. El camió que portàvem darrera ens va avançar, i en un moviment brusc per no xocar frontalment , va tornar al nostre carril, davant nostre, colpejant al ciclista i empenyent-lo fora de la carretera. Tot això ho observàvem mentre nosaltres mentre fèiem una frenada brusca, que per sort no va comportar massa més que algunes coses volant per dins la caravana i alguna trencadissa, i clar, l’ensurt.

Ens vam aturar del tot, nosaltres, el camió no. No va ni frenar. Amb la caravana al voral de la carretera, vam anar a mirar on era el ciclista. I estava uns metres més avall, estirat. Cridava. Un cop la Laura s’hi va apropar, mentre jo restava amb els nens prop de la caravana, va comprovar que la cosa era greu. Hi havia sang al braç i la cama dreta i molts cops per tot arreu. La bicicleta estava feta un nyap. La ciclista era una noia Suïssa, la Klara. Estava en xoc. Mica en mica vam anar entrant tots en raó, i amb l’ajuda d’una altra família Turca que es va aturar,  vam pujar a la noia i a la seva bicicleta fins a la caravana. Ens van dir que anéssim fins a Kars, la capital de la província, on hi havia un hospital. La Klara, se’ns dubte, tenia quelcom trencat. Per sort, la carretera és prou bona, i vam poder arribar en menys d’una hora. La ciclista està semi inconscient, estirada al sofà, mig plorant de dolor, fent crits cada cop que la carretera feia irregularitats. Mentre la Laura la cuidava al costat i els nens l’observaven fins a cert punt espantats.

Per sort, de seguida ens van atendre. La Klara tenia una fractura al braç i dues costelles trencades. Vam poder contactar amb la seva família, que semblaven fer-se càrrec de la situació i ens deien que intentarien arribar tant aviat com els fos possible. Vam passar les hores amb ella, a l’hospital. Vam aprofitar també per voltar per la ciutat amb els nens i anar a algun parc. A la tarda, la família ens informà que el germà de la Klara arribaria a Kars, si els vols anaven bé, l’endemà al matí. De fet, en el moment que ens trucaven, ell ja estava al tren de camí a Ginebra, des de on volaria el mateix dia cap a Istambul, i l’endemà al matí arribaria a Kars.

18 1 1 1 1 Kars Hospital

La Klara insistia que estava bé, i que seguíssim camí, però evidentment, ens hi negarem. La Laura passà la nit amb ella a l’hospital, mentre els nens i jo ho vam fer a la autocaravana. I efectivament, l’endemà, abans de migdia va aparèixer en Karl, germà de la Klara. Ens va voler convidar a dinar, i bé, al final, férem un pícnic amb els germans suïssos a l’habitació de l’hospital.

Sembla que si tot va bé, l’endemà mateix podran tornar cap a suïssa. La bicicleta sembla que l’enviaran també cap a casa. La Klara, que tot just te 25 anys, diu que aquest cop no ha pogut ser, però que tant bon punt es recuperi, tornarà cap a Kars, per acabar el seu viatge, que l’havia de portar fins a casa des de Teheran, Iran. Tot just feia dues setmanes que pedalejava.

Ens desitgem el millor, i ens n’anem tranquils de saber que tots estem bé. Ens conviden a passar per Suïssa quan estiguem de tornada del viatge. Esperem poder retrobar-nos d’aquí a uns mesos.

La tarda la passem fent el curt viatge fins la frontera amb Geòrgia. I finalment, accedim la primera de les exrepúbliques, la tarda del 30 d’Abril. Ho fem pel pas d’Aktas, a tocar del llac Kartsakhis, el segon llac més gran de Geòrgia. I tot canvia. Entrem ja en un país amb un alfabet totalment desconegut i fins a cert punt inaccessible. Són trenta tres lletres de grafia preciosa, que prové de l’alfabet grec. Totes tenen transcripció més o menys directa amb el nostre alfabet, i podríem arribar a llegir cartells, però sembla que serà una utopia aconseguir-ho.

Un cop creuada la frontera, que dona més problemes per sortir que no pas per entrar al nou pais, tot just parem a fer nit al primer poble que hi ha, a tocar del llac.

Els nostres plans ja estan trastocats. La idea era creuar Armènia de sud a nord i llavors creuar Geòrgia. Una trajecte lògic. Ara això ja no pot ser, i trepitjar territori Armeni ens comporta fer una volta “il.lògica”. Per tant, descartem de visitar tot el que teníem previst del centre i el sud d’Armènia. Tot just farem una volta pel nord del país.

L’altre punt, és que el següent embut o punt calent del viatge, és agafar el ferry que ens ha de dur fins a l’Àsia central. I aquest punt comporta quadrar vàries coses: no podem trigar massa en anar cap a Turkmenistan i Uzbekistan per temes climàtics. En països com aquests, les temperatures a mitjans de Juny ja pugen cap als trenta o trenta cinc graus durant el dia, i al juliol arriben i sobrepassen diàriament els quaranta graus. Per tant, sense presa, hem d’intentar agafar el ferry que uneix Bakú, la capital d’Azervaian, amb Turkmenbashi, la ciutat més occidental de Turkmenistan, aviat. Aquest ferry travessa el mar Caspi de forma regular, però no té un horari fixe, i per tant haurem d’estar de ben segur a Bakú uns dies, que haurem d’aprofitar per tramitar el visat de Turkmenistan.

Sabent això, comencem la ruta pel Caucas. El Caucas són les muntanyes que separen actualment Rússia pel sud, entre el mar Caspi i el Mar Negre. Les repúbliques independents del Caucas són Geòrgia, Azerbajan i Armènia, però també hi ha tot un grapat de Repúbliques caucàsiques que són part de l’actual Federació Russa, com son Ossetia, Ingusetia, Txetxènia o el Daguestan.

La nostra ruta Georgiana entre la frontera Turca i la frontera Armenia, ens porta a travessar el Park Nacional de Javakheti (En Georgià: ჯავახეთის ეროვნული პარკი), un Park transfronterer que al costat Armeni passa a anomenar-se Lake Arpi National Park (En Armeni: Արփի լիճ ազգային պարկ).

Es un recorregut paisatgístic preciós. A més, descobrim que és un parc on molts ornitòlegs s’hi deixen caure o hi viatgen expressament. La quantitat d’ocells que hi ha és brutal. Evidentment nosaltres no diferenciem cap espècie, però l’espectacle és realment extraordinari.  Us pengem unes fotos, com sempre.

Pel nord d’Armènia, passem un parell de nits i tres dies tot just, visitant paisatge i pobles, i molts monestirs. N’hi ha per tot arreu, i són preciosos. Fem un recorregut pel nord en forma de U, passant per les Ciutats de Gumru, Vanadzor i Akhtala.

Armènia, o almenys el nord, és preciós. Ens trobem amb un nou alfabet, aquest  encara més antic que el georgià, i amb unes lletres que semblen totes la mateixa, se’ns fa difícil diferenciar-les, i diuen que n’hi ha trenta nou de diferents. Al·lucinem, doncs per nosaltres totes semblen “u” i “y” cap per amunt o cap per avall. De fet, és un alfabet tant curiós, que li han dedicat tot un parc, prop de la ciutat Byurakan. És un monument que es va fer per commemorar els 1600 anys de la seva història, i en que l’artista Mesrop Mashtots va omplir tot un espai natural amb representacions gegants de les lletres. Una barbaritat en tota regla, que tot i quedar lluny de la ruta, ens vàrem veure obligats a visitar. De pas també vam poder gaudir de la magnífica arquitectura de l’observatori astronòmic de Byurakan… brutalisme en estat pur. 😊

Sigui com sigui, com hem dit, vam passar o visitar molts monestirs, com el de Marmashen, Hnevank, Kobair, Haghpat o Akhtala. Tot plegat passant per paisatges realment increïbles, i pobles que realment semblaven haver-se quedat vivint unes quantes dècades enrere: si no fos perquè no hi havia cap mena de facilitat ni de connexió a internet, hauria estat el paradís dels hipsters de les ciutats occidental: roba antiga de muntanya, cotxes d’èpoques soviètiques, maquinària agrícola obsoleta i cases que ja formaven part de la natura.

En el petit poble de Haghtanak, abans de tornar a entrar en territori Georgià vam poder gaudir d’una petita festa local. No vam arribar a entendre que era el que realment celebraven, però vàrem deduir que el tema era que el patriarca o alguna persona gran i important del poble feia anys, molts anys. La festa incloïa tot de menjar típic, i deliciós, així com espectacles, valls i gent amb roba tradicional. Va ser una passada, tot i que realment només hi vàrem estar una estona per la tarda.

L’última nit a Armènia la passàrem als terrenys d’en Màxim, un Molokan. Els molokan són uns cristians de tradició molt antiga, que van ser perseguits i matxacats en diferents moments de la història antiga i recent. Són una gent rebel, de fet el seu nom prové de Moloko, que vol dir llet en rus, perquè es veu que en algun moment de la història es van saltar la prohibició de beure llet de vaca, així com van negar-se a seguir l’època anual de l’abstinència. En Màxim ens va explicar molt de la seva història, però realment, entre el vodka i la dificultat d’entendre els seu pobre anglès, no ens vam assabentar massa. Això si, va ser un amfitrió molt correcte i amable. Tot i que va costar, finalment, li vam poder fer una foto.

18 29 Maxim

I així de nou tornàvem a entrar a Geòrgia. De camí cap a la capital, Tiblisi, ens vam aturar als afores. En Víctor havia contactat amb un grup musical de noies que coneixia per internet. Eren les Trio Mandili. Unes noies super agradables, que tot i la fama que ja estaven experimentant, no van dubtar en fer un té amb nosaltres i que gustosament van signar-nos el cd que els vam comprar. No paren ara de sonar a la autocaravana.

Aquí teniu la cançó que les va llençar a la fama, i que com elles mateixes diuen, els està fent viure un conte de fades: un dia passejant pels camins del costat del barri, van decidir gravar en vídeo el que feien habitualment, tocar la guitarra i cantar, però aquest cop ho van penjar a internet….i vet aquí, en menys d’un més ja estaven sortint per la tele i ara ja fan concerts arreu del món:

18 00 trio mandili

trio mandili video

Ja aquell vespre vam fer nit als afores de la capital del país. I al dia següent hi vam passar el dia. Tiblisi ens sorprèn. Una capital molt bonica, amb una part antiga amb cases de colors que s’enfilen per les muntanyes. Fins a cert punt recorda a Valparaíso, Xile.

Hi ha diversos monuments d’aquest gegants i fora de lloc que tant ens agraden, com l’estàtua gegant de la Mare de Kartili o el monument a la Crònica de Geòrgia, una mena de Mont Olimp amb tot d’estàtues en forma de columnes a dalt de tot d’una llarga escalinata.

També és maca de veure la fortalesa de Narikala, que domina la ciutat des d’un turó…i com no, els moderns edificis brutals, d’arquitectura impossible. I fins i tot un pont, el de la Pau, fins a cert punt tant modern que queda molt kitsch.

Gaudim de la ciutat durant tot el dia. Els parcs pels nens, i el menjar a una hamburgueseria fan que tot sigui fàcil.

La idea ara era anar cap al nord oest del país, cap a la vall de Svanetia i el poble d’Ushguli i d’altres propers. Un bon company de feina del Víctor, l’Oriol, ens havia recomanat molt de visitar aquest indret, una vall remota en que els petits pobles, conserven les torres de defensa. Estàvem convençuts d’anar-hi, però la previsió del temps ens va començar a tirar enrere: pluges fortes molt concentrades en aquella zona els propers dies. Per altra banda, el fet de tenir el visat per entrar tants cops com desitgem a territori Rus, ens van començar a temptar. Ens acabaríem de decidir l’endemà.

Vam fer via cap al nord, això si, però primer ens dirigim cap Gaudari, on hi ha un Monument de l’època soviètica que commemorava l’amistat entre russos i georgians. Una altre bestialitat al cap damunt d’una muntanya. De camí parem per observar la famosa Ananuri Fortress, una fortificació preciosa al peu d’un llac, com totes aquí, amb la seva església o monestir al bell mig.

Després de passar nit a Gaudari a peu del monument soviètic, ens decidim. No anirem cap a la vall d’Svanetia. Ens sap greu, però realment, tenim a tocar la frontera amb Rússia, i ens fa il.lusió travessar les gegants muntanyes del Caucas que tenim al davant fins a trepitjar les repúbliques ruses de Ingusetia, Txetxènia i Daguestan. Tres repúbliques inaccessibles en circumstàncies normals i que ara tenim a tocar. A més, pel que em vist, durant la travessia del Caucas, està ben ple de pobles amb torres de defensa com les de la vall d’Savanetia.

I bé, amb una mica de nervis i el cor a petar d’emoció, dirigim la autocaravana muntanya amunt, cap al pas de Kazbeghi, on dins el parc Nacional del mateix nom, trobarem la frontera. És una carretera atrotinada i plena de tràfic de camions russos, que van mig bojos, però anem flipats: pugem i pugem entre mig de dos gegants del Caucas: el Kauzbek (5033 m) i el Mt’a Shani o Gora Shan (4451 m). Fem nit a la carretera. Les estrelles que podem observar són incomptables. Les nits encara són fredes, i evidentment, encara es veu neu a dalt de les muntanyes.

El pas fronterer es troba en el congost de Darial, una terra inhòspita al mig dels gegants de pedra. Un petit riu discorre entre tot de pedres. Se suposa que amb el desgel el riu es fa gran i cobreix gran part del congost. Tot just abans del pas fronterer hi ha encara un monestir imponent, el monestir de Dariali.

Com era d’esperar, a la frontera ens hi van tenir hores i hores. Ni era habitual que una autocaravana anés per allí, i menys amb matrícula espanyola. Els nostres visats no són els habituals dels turistes i els militars rusos, no les tenen totes….és hora de treure el primer paquet de Marlboro de l’amagatall. El portàvem de Barcelona, dos cartrons. N’oferim als militars, que encantats accepten. No podem comunicarnos, però sembla que ja ens comencen a veure’ns amb menys mals ulls. Finalment passem, i ens endinsem, per fi, a Russia! Quines ganes teníem. I en cap dels nostres plans prevèiem fer-ho per la república d’Ingusia, i a tocar d’Ossetia. Emoció total.

Ens vam endinsar  per la gorja de Jeyrah, on vam anar trobant molts pobles amb torres, la majoria totalment abandonats. Una carretera preciosa. Paisatges verges que sembla que no han conegut el pas del temps.

Tot anava perfecte fins que quelcom va començar a fallar. El Víctor patia, doncs quelcom fallava amb l’autocaravana. No frenava bé. Ja abans de sortir de Barcelona ens van advertir que els frens estaven bé, però que si fèiem molta muntanya, potser començaríem a patir. I sospitem que és això. Així, que molt poc a poc, doncs la carretera té grans pendents, vam anar baixant cap a la població de Nesterevskaia. Ens vam trobar el típic poble soviètic, de cases antigues i carrers ortogonals. Amb deu i ajuda vam aconseguir saber on estava el taller més proper, i finalment un senyor, en Ievgeni , ens diu que pot canviar les pastilles de frens….i òbviament això vol dir fer nit allí, i amb sort sortir al dia següent si es que té el material que necessita allí, no acabem d’entendre massa…

Finalment vam fer dos nits en aquell poble perdut de la mà de deu. Lloc avorrit per excel·lència. Cap atractiu de cap tipus, com podeu veure a les fotografies. Això si, l’autocaravana amb frens nous, i canvi d’oli fet.  I uns quants paquets menys de tabac….aquest al·licient va convèncer algun taxista d’anar a buscar les peces necessàries per arreglar els frens fins a Magas, la capital de la república, i tornar ràpidament.

El trajecte per Ingusètia i Txetxènia ha estat una aventura.

18 55 txetxenia

Txetxènia està ple de militars russos fent controls. Ens aturen mil cops, i no podem anar tranquils. La gent per altra banda ens miren amb desconfiança, però sembla més que vulguin saber de nosaltres que no pas que ens vulguin mal. Per ells som extraterrestres. En una parada per fer pícnic, un local ens insisteix a acompanyar-nos a un lloc que diu que em de veure: com que no tenim cap guia del lloc, i les connexions d’internet no són massa habituals, ens hi llencem. El nano es diu Abudat, i no té trenta o trenta cinc anys. Ens porta en l’autocaravana fins a les cascades Nihaloy, una sèrie de salts d’aigua, que són realment macos. Sorprèn un salt d’aigua interior que encara està congelat.

Li vam proposar a l’Abudat que ens acompanyés tots els dies mentre estavem a Txetxenia, ja que ell parlava anglès i ens podia ajudar en aquesta terra tant difícil. I ell acceptà encantat, vam acordar preu i endavant…no preveiem estar-hi més de dos dies.

La ruta amb Abudat ens porta a passar per la capital, Grozni, que segons ens explica, va ser destrossada per l’exèrcit rus a finals del segle passat. Els Txetxens són musulmans, i han estat lluitant contra russia per obtenir la independència. Els russos els van matxacar, i la capital va veure’s seriosament afectada en aquesta guerra.

Ara hi ha edificis moderns i alts al centre….però són com unes torres fantasma, al mig d’una ciutat que encara té moltes marques de la guerra.

Després vam anar cap al llac de Kezenoy-Am, a l’extrem est de la república, ja a tocar del Daguestan. A aquest llac, l’anomenen, segons Abudat, la Suissa del Caucas. I efectivament és precios, i fins i tot hi ha cases i construccions que recorden a Suïssa, i és lloc d’estiueig de gent adinerada. Destaca un gran hotel triangular, amb una teulada que arriba ben bé fins a terra.

Pel camí, en un poble vam tindre un ensurt. De sobte van començar a sonar dispars. Molts. A sac. Ens vam quedar blancs i els nens es van espantar molt. Sort de la reacció del bó de l’Abudat. Ens fa parar i baixar, i rient ens diu que es tracta d’una boda, i la gent dispara a l’aire els seus kalaixnikov per celebrar-ho. Es veu que és tradicional…en fi.

I així, fa tres dies vam acomiadar-nos de l’Abudat, a la petita suïssa Txetxena. I vàrem entrar al Daguestan, fatigats, però satisfets de l’aventura.

I el camí pel caucas del Daguestan ens va portar per pobles perduts de la mà de deu, però preciosos, com Chokh. Gent vestida de forma tradicional, però no pas per folklore, si no perquè vesteixen així dia a dia. Els paisatges són indescriptibles. Un s’acaba acostumant fins i tot a pensar que és normal estar entre tantes muntanyes….però quan tornes a mirar a munt no deixes d’al·lucinar.

I per fi es van acabar les muntanyes i vam tornar a unes carreteres més o menys normals. Vam fer parada a la ciutat murallada de Derbent. La mil·lenària població és actualment la ciutat més al sud de la Confederació Russa, i està a la costa del Mar Caspi. Optem per fer un a primera aproximació a aquest Mar, i ens remullem els peus. Voltem la ciutat i observem les muralles que la fan famosa. Estem tant fatigats! Finalment decidim que anem cap a Azebaijan i farem parada al poble de costa de Müqtədir, on podrem prendre un respir abans d’entrar a Baku, on sembla que en cinc dies sortirà el ferry cap a Turkmenistan.

I així estem, 12 de Maig i des d’ahir, aquí, descansant i banyant-nos al Caspi, en breu seguim endavant. Ens espera centre Àsia, la que ha estat l’excusa principal del viatge.

18 78 Muqtədir beach