Pel Pakistan

El primer contacte amb Pakistan va ser dins el mateix autobús amb el que vam passar la frontera. Va ser com una festa arribar al país, perquè els vuit pakistanesos que anaven amb nosaltres van començar a cantar i a picar de mans tant bon punt vam marxar de la Xina. Feia més de dos mesos que estaven al país per “business” i tenien moltes ganes de tornar a casa.
Només amb les llargues hores passades a l’autobús ja vam veure que la gent era molt agradable.
La primera parada va ser a Sost, un poble fronterer, que pràcticament viu de canviar diners, dels petits hotels i de poca cosa més…allà hi vam passar una nit amb tota la colla dels backpakers que havíem fet. L’endemà tot seguint la KKH (Karakoam Highway) vam arribar a Karimabad. Un poblet encantador, pel que sembla força turístic però en aquesta època no hi havia pràcticament ningú. Des de la terrassa del hostel teníem una vista privilegiada de la vall del riu Hunza i de quatre pics de més de 7000 metres. Talment com un petit paradís. El més interessant d’aquesta zona son les caminades per la muntanya i la tranquil•litat. Un dels dies que varem estar allà, vam fer una excursió fins a un glacial que hi ha a la vora. Va ser una caminada dura, el sender no estava massa clar i vam haver de creuar la gèlida aigua del riu un parell de vegades, però malgrat tot, va valer la pena tot l’esforç per poder contemplar el glacial i totes les muntanyes que l’envolten. A Karimabad hi ha també un fort la mar de bonic, fort Baltit, al cap de munt del poble. El propi fort es imponent, però les vistes que hi ha des de ell son magnífiques, per una banda tota la vall del Hunza, i tres pics de més de 7000 metres, i per l’altre l’estreta gorja que s’endinsa cap el glacial i els peus d’un altre set mil. I al poble del costat, a vint minuts caminant, hi ha un altre fort, el Eagle Ness o niu de les àguiles, que està sent reconstruït, i als peus d’aquest una població antiga, ancestral, amb carrerons i carreronets la mar de bonica, on encara hi viu la gent i que amb diners i supervisió japonesa, s’està restaurant. Es realment bonica ara, així que d’aquí uns anys serà preciosa, sens dubte.

Deixar Karimabad va ser difícil, primer perquè hi estàvem molt a gust i segon perquè justament el dia que ens decidíem a fer-ho, els autobusos cap a Gilgit no podien passar degut a una esllavissada de pedres que bloquejaven la carretera. Així que de nou, després de llargues hores esperant informació fiable de com estava la carretera per saber si sortiria o no el bus, amb les motxil•les a l’esquena vam tornar al mateix hostel on ens estàvem. L’amo, un home gran, va estar molt content de tornar-nos a veure allà, sobretot perquè li havíem dit que ens agradava molt el lloc i que pensàvem tornar, el que no s’esperava es que fos tant aviat.
El dia següent, si, vam poder arribar a Gilgit, la capital de la contrada. Una “ciutat” sense massa encant on vam aprofitar per fer algunes gestions que teniem pendents (veure fotos). Tot i que en general Pakistan és un lloc segur, dies abans hi havia hagut alguns aldarulls per la zona i tot estava mig tancat així que novament, vam seguir endavant cap a Rawapindi. La intenció era passar-hi un parell de dies. Tothom que havíem trobat ens deia que no valia massa la pena. Ni més ni menys que 19 hores d’autobús i segons sembla encara vam tenir sort (perquè hi ha gent que s’hi passa 25 o 30 hores) . A les tres de la matinada ens plantàvem a Rawapindi, vam demanar un taxi directament a l’hotel que pensaven anar però al arribar ens van dir que estava ple. Vam mirar potser 5 o 6 llocs diferents però a tot arreu ens deien que no acceptaven estrangers i després de dos hores vagant per la ciutat, vam decidir agafar un tren cap a Lahore.
Només amb quatre hores de tren el paisatge canvia molt, abandonem completament les muntanyes i ens endinsem en terres fèrtils pel cultiu de molts tipus de verdures i hortalisses, amb vaques pasturant i fins i tot, la gent té un to de pell més fosc.
Lahore és una ciutat gran, més de 8 millons d’habitants i tants cotxes, motos, rickshaws, bicicletes, carros i persones com us pugueu imaginar. En aquesta època encara fa molta calor durant el dia i costa passejar per la ciutat. No ens volem ni imaginar el juliol o l’agost, ha de ser tremendo!!! La ciutat té un munt de coses per veure, és una ciutat molt antiga i als pakistanesos els agrada explicar-te la seva història. Nosaltres només vam anar a la part vella. El fort “Shahi Qila” i la enòrme mesquita que hi ha davant “Badshashi mosque” són impressionants i s’hi aplega un munt de gent. També vam visitar per dins una Gurdwara, un temple Sikh, però esperem arribar a la India per anar a veure el temple Sikh per excel•lència, el Golden Temple.
Amb la bona experiència del tren anterior ens vam decidir continuar cap a la India amb el mateix mitja de transport. Un cop ja teníem els bitllets ens van dir que aquesta era la pitjor manera d’entrar perquè a la frontera havien de revisar a tothom i per fer un trajecte de 60 km podies passar-hi 10 hores!!! Així que vam tornar a l’estació a tornar els bitllets. Sorprenentment, et reintegren el valor complet si hi vas amb 24 hores d’antelació i el 60% si ho fas el mateix dia. Contant que un bitllet val 130 rupies (equivalent a 1€ aprox.), és segur que val més la paperassa que el mateix bitllet i que seria impensable fer això a casa!!
Bé, com que teníem un dia més vam poder passar el dijous a la city, que segons la guia, és imprescindible!!! Jajajaj El dijous és com el dia cultural. A la tarda fan una cerimònia que es diu Qawwali Vibe on s’apleguen centenars de persones a resar i a escoltar les pregàries de diferents grups musicals. Teòricament només és per hombes però l’amo del nostre hotel té un acord amb la organització i permet que els seus hostes hi vagin. Durant les més de quatre hores que dura la cerimònia, canten, ruixen la sala amb aigua de roses,reparteixen dolços, resen, i llencen diners sobre els musics en senyal de gratitud per la bona pregària.
Al vespre, passades les deu, fan el que ells anomenen “Sufi nights”. El Sufism és la part mística de l’islam. Durant la cerimònia que es fa en un altre lloc a les afores de la ciutat, els Sufis toquen hipnòtiques melodies amb tambors i ballen sacsejant intensament el cap durant hores. És un punt de reunió de molta gent del país, novament , els giris només hi podem anar amb l’amo de l’hotel. Aquest dijous vam tenir sort, tocava una parella de germans molt famosos. Gonga and Mihu Saeen, el gran dels germans és sord i va aprendre a tocar de petit, fan un espectacle impressionant de coordinació i ritme tot i que potser pels no gaire aficionats, massa larg.
Hem de dir que no teníem cap intenció de passar per Pakistan, però com que la idea inicial, passar per Tibet, Nepal i India, semblava molt complicada i cara, vam anar a provar sort a l’ambaixada de Pakistan a Bishkek (Kirgistan). Va ser molt fàcil i molt barat i allà mateix vam trobar una parella de canadencs molt macos i vam decidir que faríem junts aquesta part del viatge. Pakistan és un país complicat per les dones, a l’ambaixada hi havia un cartell que posava que no es donaven visats a dones solteres menors de 30 anys i realment, quan passegem pel carrer semblem una atracció turística i pot arribar a ser molest, sempre que sortim al carrer ens hem de cobrir el cap i per suposat vestir amb pantalons llargs . Però bé, tot i això és un lloc encantador i que recomanem a tothom.