UN DIA DE PESCA

El despertador va sonar molt aviat aquell matí. Tot i que era diumenge, a les cinc i mitja tocava diana, i a les sis ja estàvem al petit port d’Egidir, tot seguint les instruccions de l’amo de l’hostal, esperant l’arribada dels pescadors locals que havien de sortir a feinejar com cada dia. L’espera s’anava fent llarga, potser era massa d’hora i portàvem moltes hores de viatge, però tot d’una, desprès de vint minutets molt llargs, una parella ja entrada en anys va aparcar el seu vell cotxe i es va dirigir cap el moll. Sens dubte eren pescadors. Amb una curta negociació, mig en angles, mig en turc i amb molts gestos, els vam fer entendre que volíem anar a pescar amb ells, i de bon grat van acceptar, potser fins i tot una mica sorpresos de que quatre turistes estiguessin a aquelles hores demanant anar a treballar.  

Ibrahim

Així doncs tots sis ens vam embarcar en un petit bot de no mes de quatre metres de llarg i metre i mig d’ample, vam sortir del port, vam travessar el petit pont que divideix la part antiga d’Egidir i ens vam anar allunyant del poble tot vorejant el llac durant aproximadament una hora…llavors en Ibrahim i la seva dona van aturar el motor i van inspeccionar l’horitzó ¿que buscaven? Poc desprès vam descobrir-ho, ella va senyalar un punt al vell mig del llac. Nosaltres no veiem res. Van engegar el motor i van dirigir la barca cap aquell punt i tot d’una vam trobar la boia, que no era més que una ampolla buida de gasoil o oli pel cotxe. L’Ibrahim la va recollir mentre la seva dona repartia culleretes de cafè per tots els presents. Rere la boia va començar a aparèixer, primer molt embolicada i liada, desprès ja en millor estat, la xarxa que el dia abans els dos pescadors havien deixat  a consciència perquè ella sola fes la feina bruta d’atrapar els peixos que distrets intentessin entravessar-la. La xarxa anava sortint buida…potser els peixos ja la coneixien, o potser era ja tant vella i plena de forats que ni volent, els peixos s’hi quedaven atrapats, però vet aquí que de sobte va aparèixer el primer peix, i darrera d’aquest un altre, i així  més i més. L’Ibrahim recollia la xarxa i la resta, cullereta en mà, alliberàvem els peixos, els desenredàvem, amb més o menys feina, i els deixàvem a la caixa, on els peixos, desprès de passar qui sap quantes hores atrapats sota l’aigua, semblaven començar a entendre quin era el seu destí i saltaven i revinclaven intentant escapar d’aquesta desdita tant funesta i tornar a l’aigua, a la vida.

Així vam passar la següent hora. L’Ibrahim recollint xarxa i la resta desenredant peixos. Tots els peixos eren iguals, potser n’hi havia de dos classes diferents, però davant els nostres ulls inexperts tots semblaven de la mateixa família i de la mateixa mida. En un parell de moments puntuals en sortien tants que se’ns acumulava la feina, no donàvem a l’abast. De tant en tant en sortia algun de petit, i sabent el que s’hi jugaven, els pescadors el retornaven al llac. Algun que altre cranc i una mena de cigala van sortir també atrapats a la xarxa. La feina cada cop es feia més pesada. El sol començava a picar. A la fi, l’Ibrahim va acabar de recollir el kilòmetre de xarxa. La barca era plena de peix. Ja eren quarts de deu del matí i semblava que teníem la feina feta. Però clar, no contàvem a que ara tocava llençar de nou la xarxa per tal de que al dia següent els pescadors tornessin a trobar-la plena de peix. I així va ser com tot mirant les corrents de l’aigua i la direcció del vent, l’Ibrahim va decidir on llençarien la xarxa, no massa lluny d’on érem, però seguint un altre direcció. La feina de llençar la xarxa es va fer llarga, potser fins i tot més llarga que la feina de recollir-la, i a més nosaltres no podíem fer res. La dona portava el timó i l’home anava desenredant i deixant anar la trampa al llarg d’un kilòmetre de llac. Bé, ara si que semblava que teníem el matí fet. Però vet aquí quina va ser la nostre sorpresa que no, que amb el llenguatge dels gestos no havíem acabat d’entendre en que consistia la feina diària d’aquesta gent. Ells van tornar a engegar la el motor i es van dirigir cap a un altre punt del llac, el van aturar, van tornar a buscar quelcom, potser un altre boia, a l’horitzó i va tornar a ser ella qui va senyalar quelcom que nosaltres no veiem al mig del llac. Efectivament ens vam dirigir cap a un altre boia, i rere d’aquesta va aparèixer un altre xarxa, aquesta, per sort d’uns set-cents metres “només”. El procés de recollida va ser el mateix. L’única diferència va ser que el sol cada cop era més fort i que el vent cada cop bufava més i aixecava més les onades. Tot plegat va fer que apareguessin símptomes de mareig en la tripulació, però per sorpresa dels presents, l’unica que va acabar per vomitar per la borda va ser la dona del pescador. I així va ser com ja realment cansats i amb ganes de tornar a tocar terra ferma i menjar quelcom, no havíem esmorzat més que un tros de pa que ens va donar amablement la família de pescadors, vam acabar amb la segona xarxa, la vam tornar a tirar al llac i per fi vam tornar cap a port, una hora més de camí, ara si, amb unes onades bastant fortes.

La barca era plena fins a dalt de peix, semblava que havia estat un bon dia. En arribar a port, altres pescadors i gent de la llotja va semblar sorpresa de veure l’Ibrahim acompanyat de tanta gent. Vam desembarcar la mercaderia i, desprès d’una visita obligada a Can Felip, vam anar a pesar la mercaderia. Eren, ni més ni menys, cent trenta quilos de peix fresc, tot un record per nosaltres, i semblava que una molt bona pesca per ells. La nostra sorpresa va arribar desprès, quant tot prenent un té amb la resta de pescadors ens van explicar el destí de tot aquest peix. El congelaven i l’enviaven cap a Austràlia i Amèrica, només uns quants peixoses quedaven a Egidir per ser servits per sopar als hostes dels Allotjaments locals. Increïble.

I bé, aquesta va ser la nostra aventura aquell dia. Tot seguit vam anar a dinar i tots vam escollir carn, es clar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: